Telèfons 902....

Els telèfons 902 van néixer, al seu moment, perquè tothom pugues accedir als telèfons de contacte de les empreses en les mateixes condicions, independentment del lloc on visques. De manera, que els de Madrit no paguessin menys que la gent de "provincias".

Amb el temps, el que havia de ser un avantatge d'aquest tipus de línies, tothom paga igual, s'ha convertit amb un problema. Perquè amb l'aparició de tarifes planes per Internet, que incorporen a la vegada les trucades nacionals gratuïtes,  el tothom paga igual, s'ha convertit amb un tothom paga. Perquè una cosa que tenen en comú totes les tarifes planes, és que s'han descuidat d'incloure els 902. I per això, s'han convertit de facto amb els únics números que apareixen a les factures de telèfon.

Però quan vius a l'estranger el problema pren una nova dimensió. Perquè aquests números no són accessibles des de l'estranger, és a dir, tu pots intentar marcar +34 902 xxx xxx amb totes les esperances del mon, però l'intent és completament infructuós. I un cop t'adones que per molt que ho intentis el resultat és sempre el mateix, aleshores comença la odissea per saber a qui número has de trucar. Perquè no se per quin motiu és, però les empreses, o el tenen amagat per la web o simplement no publiquen a en lloc quin és el telefon equivalent al 902. Cosa que toca bastant els c..., perquè quan necessites trucar-hi acostuma a ser per alguna cosa important (problemes amb la targeta de crèdit....).

En resum, he identificat un altre invent inútil dels amics de les telefòniques. I que de fet, es bastant més molest que els llistins que ja vaig identificar fa una temporada. Mentre no desapareguin del mapa, haure de seguir utilitzant les webs agregadores d'alternatives als 902.

Ofertes que no són ofertes...

Una curiositat dels supermercats Xilens és que durant al cap de setmana hi ha molts comercials que hi fan accions directes de màrqueting. No es exagerat dir que ahir en vam trobar almenys en 4 seccions diferents.

Ahir, vaig parar-me a escoltar-ne uns, perquè feien ofertes d'una xocolata amb avellanes de la Nestle, Sahne-Nuss, que realment és molt bona. M'oferien una tauleta de 250gr per 1800 CLP. El problema, es que hem va venir al cap que normalment jo la compro per 960 CLP. I clar, no ho vaig veure gens clar, perquè, si apliquem una senzilla regla de 3: 

Si, per 160 grs paques 960 CLP,  per 250 grs hauries de pagar 1500 CLP.

El problema va ser, que més tard quan varem anar a buscar el paper higiènic i ens varem adonar que:

- 4 rotllos: 1439 CLP. 359 / unitat
- 8 rotllos: 2999 CLP. 374 / unitat

Això que sembla una tonteria, és un canvi d'esquema molt gran per a nosaltres. Perquè en el nostre subconscient sempre tenim el referent, de com més gran el paquet, més barat el preu per quilo/unitat. I aquí està clar que no té perquè complir-se. De manera, que a partir d'ara haurem d'anar en peus de plom.

Tot això hem fa pensar, què és molt important que els nens aprenguin matemàtiques i tinguin esperit crític, perquè sinó, quan siguin grans els hi colaran qualsevol cosa en forma d'oferta.

Per cert, professors de matemàtiques aquí teniu la base per a un exercici en el proper examen: "Si vas al super i t'ofereixen una oferta de xocolata..."

Reciclar a santiago, missió impossible?

Per a nosaltres que venim de Barcelona, Santiago és un canvi de paradigma. Mentre que a Barcelona ens estan acostumant a tenir un número casi excessiu de contenidors (Orgànic, paper, vidre, plàstics i residus), i a vegades fins i tot et sents fiscalitzat per l'ajuntament. Aquí les coses són força més senzilles. Al nostre edifici tenim a cada pis el típic forat que surt a les pel·lícules americanes i allà es on va la bossa d'escombraries. La tires pel forat,  i la cosa desapareix.

A més a més, ens han demanat que no hi tirem el vidr perquè es perillós quan baixa pel conducte. Però ningú et garanteix que després, un cop recollit, no acabi anant a parar tot al mateix lloc. L'única cosa que tinc clar que separen són els diaris vells, i perquè m'han dit que una empresa els compra.

I no és que al meu edifici siguem uns porquets, sinó que a nivell municipal la cosa no està gaire millor. Perquè nosaltres vivim a un barri, Las Condes, que a Barcelona estaria per sobre de la diagonal, i per als 280.000 habitants només hi ha 10 llocs amb contenidors de vidre i plástic habilitats.

L'altre tema que fa clamar al cel, són les bosses de plàstic. Aquí el concepte de bosses de cotó o de fer pagar al client per les bosses encara no ha arribat. I quan vas al super t'inunden de bosses com si tinguessin una font infinita de bosses de plàstic. I quan els dius, no gràcies que ja porto una bossa de casa, estic segur que pensen:  "apa, un altre europeu excèntric. Aquest es pensa que salvarà el mon".

Ahir, ja va ser espectacular, quan vaig arribar a casa el porter (algun dia parlaré de la plantilla que tenim a l'edifici) hem va donar 30 bosses d'escombraries negres. Per passar el mes!! I jo vaig pensar, que en faig jo ara, d'aquestes bosses, munto una empresa d'exportació?

"Arroz a la Catalana"...

Ahir vaig comprar un paquet d'arròs i aquesta és la recepta que hem recomanaven fer:

Arroz a la Catalana
2 Tazas de Arroz "Bonanza"
1 Taza de Arvejas "Bonanza"
1 Taza de Aceitunas Rellenas
2 dientes de ajo
3 chorizos
3 huevos duros
sal
1 cebolla

Preparación:
Fría en aceite los ajos y al estar dorados, retirelos, añada la cebolla y chorizos en rodajas, la arvejas y las aceitunas.Deje freir y añada el arroz, póngale sal y agua; tápelo y déjelo cocer a fuego lento. Agruegue las rodajas de huevo y sirva.

Algú ha menjat mai alguna cosa semblant a això?

i aquesta font???

Després de casi 20 hores viatjant, vas a l'hotel, et dutxes, vas cap a la feina i abans d'entrar a l'edifici et trobes amb això:

I penses. Que collons hi fot això aquí?

Amb petits canvis això és el que ens va passar el passat 25 d'Octubre quan varem arribar a Santiago. Davant de la seu d'Aguas Andinas hi ha una font com la de canaletes, i una mala reproducció del drac del parc Güell.
El que encara hem queda per descobrir és si quan el Barça guanya algun títol, els culers es reuneixen aquí per celebrar-ho.

Valparaiso...

Ahir varem llogar un cotxe i varem fer via fins la ciutat porturaria de Valparaiso. Valpariso i la seva veïna Viña del Mar. Aquestes dues ciutats, són en certa manera el mar de Santiago. perquè la primera n'és el port i la segona la platja. Però tot i estan separades poc més de 5 km, les dues ciutat s'assemblen com un ou i una Castanya. Mentre Valparaiso es una ciutat amb encant, Viña és una ciutat de platja d'estil modern.

Mostra un mapa més gran

A diferència de Santiago, on l'entramat dels carrers es completament quadriculat i es va expandint fins l'infinit, Valparaiso es una ciutat que ha crescut apretada entre l'oceà Pacific i els diferents turons (cerros) que l'envolten. Però precisament la manera com la ciutat a crescut i com ha aprofitat el poc espai que té, és el que li dóna el seu encant. La imatge més famosa de la ciutat, són els ascensors que et porten des de la part baixa fins als diferents turons.

A part del propi encant dels ascensors; cal veure'n la foto, perquè més que un ascensor són un petit funicular; val la pena agafar-ne un i pujar fins a un dels cerros i així gaudir la vista sobre la impressionant badia. Diuen que els dies més clars, pots arribar a divisar l'illa de Rapa Nui (és broma....). 

Un cop t'has cansat de gaudir de l'oceà, no ens hem d'oblidar de la ciutat. El poti-poti de cases pintades de mil colors diferents i en diferents estats de conservació és d'allò més entranyable. Per dinar, varem optar per pujar al Cerro Alegre, també amb ascensor i menjar al Cafe del Vinilio, cuina fusió xilena. Però per aquesta zona pots trobar bones vistes i molts restaurants.

Per la propera visita, hem deixat visitar la casa de Pablo Neruda i anar a la platjeta a Viña del Mar....

Update: Valparaiso ha mantingut aquest aire de ciutat antiga, perquè fins la inauguració del Canal de Panama era una parada fixa pels vaixells que anaven a donar la volta pel Cap d'Hornos i pujaven pel Pacífic. Un cop obert el canal, s'ha límitat a ser el port d'entrada de bens a Xile. Però clar, l'economia se la ciutat ho va notar i això va fer que es mantinguessin intactes els grans edificis de principis del segle XX. I que demostren la sega Grandeur passada.

Valparaisenc, vine al Fòrum...

Us pensàveu que això del Fòrum de les Cultures ja no era més el sufix d'una parada de metro de l'oblidada L4? o que en Carlinhos Brown finalment s'havia quedat sense feina... Doncs, no és així, no se sap com l'ajuntament de Valparaiso va comprar la idea, i aquesta tardor s'hi està duent a terme el Fòrum de les Cultures ( o com deia en Clos, el Fòrum de les Multicultures) Valparaiso 2010. 

A diferència de Barcelona, on van aprofitar l'esdeveniment per refer un barri de la ciutat, aquí tot és més modest i fins i tot no s'han atrevit a vendre entrades de dia a 24€ (uns 16000 pesos xilens). Cosa què és d'agrair, perquè tots coneixem més d'una persona que fa 6 anys va comprar les entrades de 3 dies i al segon ja va decidir que con calia tornar-hi...

Per cert, he vist que de cara al 2013 en faran un altre a Nàpols.

Santiago, descoberta...

Ja portem uns dies més a la ciutat, i ja en tenim més coses a explicar. Santiago es una ciutat enorme que es troba en una vall transversal entre la serralada "litoral" i els Andes. Sobre el paper, és enorme, 6.5 milions d'habitants. Però realment, nosaltres només ens mourem per la zona per on discorre el riu Mapocho. En diuen riu, però també se li podria dir torrent, perquè és petit i l'aigua encara baixa amb força.

Mostra un mapa més gran

A diferencia de Barcelona, as Xilens els hi agrada viure amb alçada, perquè els barris residencials estan plens de gratacels. Cosa que fa bastant respecte, perquè cal recordar que Santiago està una zona sismícament activa i que no fa tants anys va ser hepicentre d'un terratrèmol de 8 graus. De fet, aquests dies que hem estat buscant pis (o Departamento, com li diuen aquí) ens en van ensenyar un en una planta 22 i varem pensar, que millor abstenir-se.

A nivell de turístic, al centre de la ciutat hi ha El Palacio de la Moneda, conegut perquè és on es va refugiar l'Allende durant el cop d'estat,  i la zona de la Plaza de las Armas on hi ha la catedral i el centre administratiu del país. Però no cal esperar trobar-hi molts edificis de l'època colonial, perquè els succesius terratremols han anat fent neteja.

Santiago és una ciutat prou gran com per tenir diversos centres, de manera, que a part del centre històric, a la Comuna de la Providencia hi ha el barri de Bellavista, molt animat i on hem anat a sopar fins ara. I més al nord la zona del Golf a la comuna de Las Condes. Fins ara només ens hem mogut per la zona de Bellavista. Aquí hi ha la casa de Pablo Nebruda (que visitarem entre avui i demà). Però, ja hem tingut temps de trobar  un parell de restaurants a destacar:  Como Agua para Chocolate, va ser brutal quan varem demanar de postre una "Torta de tres leches" i ens van portar un pastis sencer!!. Dins del centre "Patio de Bellavista", hi ha el restaurant La casa en el Aire, on fan petits plats de la cuina de la regió i molta música en directe.

Santiago de Chile... dia 1

Avui comença una nova fornada d'entrades en aquest bloc. A partir d'avui començaré a parlar de Santiago de Chile, i de Xile en general, pels descosits. El motiu és que hem anat a treballar a Santiago fins a mitjans del 2011. 

El primers dies els estem dedicant a fer els papers que calen per obtenir el permís de treball, buscar pis i totes aquestes mandangues. De casualitat, el lloc on expedeixen els NIEs Xilens (la Cédula de Identidad) està a molts pocs metres del Palacio de la Moneda. I ens hem trobat amb aquesta sorpresa:

 

 Tal i com podeu veure, just davant del Palacio de la Moneda hi ha la famosa càpsula que va permetre treure els 33 miners de la mina. Tema bastant omnipresent aquests dies....

La teoria de la conspiració....

Sempre passa el mateix, durant la setmana diuen que farà bo i si plou serà una mica i durant la nit... Al divendres al migdia, quan ja és massa tard, comencen a dir, que al dissabte a la nit farà un bon ruixat i que el diumenge al matí encara plourà una mica per la zona de Girona. Però res, les escorrialles de la pertorbació.  Arriba el dissabte, quan ja hi ets, i et diuen, que a la nit començara a ploure i que han activat l'Inuncat i bla bla bla, que al diumenge plourà a Girona i que el dilluns es queda la pertorbació estancada fins a mitjans de setmana i que agafis un bon paraigües....

Aquesta gent del Temps (a.k.a els Meteoròlegs), quan hi ha un pont o un cap de setmana llarg, sempre ens fan el mateix: Durant la setmana, sempre et diuen que farà bo i com a màxim que estarà nuvol. Al divendres, quan ja has quedat amb els amics o has fet la reserva, et comencen a dir la veritat. I al dissabte es treuen la vena dels ulls i t'ho expliquen tot. Al final sembla que hagin sucumbit a la pressió dels hostelers i restauradors i tenen por de dir el que pensen i cagar-la. Perquè saben que si la caguen la previsió d'un pont, els hi vindran els cambrers com si fossin els dotze genets de l'apocalipsi a tallar-los els .....

Quina hem d'aprendre de tot això: Que si la setmana abans del pont et diuen que farà nuvol, preparat per al diluvi universal; I si et diuen que baixaran una mica les temperatures, agafa el nòrdic i un parell de mantes per si de cas.

Algú ho havia de dir...
.