Venedor ambulant...

Un venedor de peix, en ple centre de Valparaiso. Per sort es hivern i feia fresqueta. Llastima que no vaig ser prou ràpid per fer també una foto al venedor d'escombres i fregones que hi havia just al costat...

Excursió: Parque Nacional Radal Siete Tazas

A uns 200 km al sud de Santiago hi trobem el parc nacional Radal Siete Tazas, una bonica vall ja a la pre-cordillera on el riu Claro ha esculpit uns petits gorgs en forma de tassa dins la pedra volcànica.

Es una excursió que es pot fer, forçant la maquina, en un sol dia des de Santiago, però es recomanable fer almenys una nit a la zona per anar més tranquils.

Com podeu veure, els gorgs entrellaçats fan unes formes força curioses. A part de les Sietes Tazas,  hi ha un parell de salts d'aigua força espectaculars (el Velo de la Novia i el Salto de la Leona). El millor de tot és que la CONAF (els parcs naturals xilens) han treballat molt bé la zona i l'excursió està molt ben marcada mitjançant senders super ben arreglats que serpentegen per un bosc ja molt més verd i humit que recorda a la zona de Santa Fe del Montseny.

Una mica més amunt, hi ha el Valle Parque Ingles, que es el punt de partida de diverses excursions sobre en una bonica vall. Els més excursionistes poden optar per fer nit allà i caminar una mica més.

 

La vall de Curicó

La zona de proveïment de l'excursió és Curicó, una ciutat mitjana envoltada d'una important zona vinícola. De manera que a part de pujar fins las Siete Tazas, també por aprofitar un dia o dos per a recorre les diferents vinyes.
Ja us aviso que la ciutat en si mateix no val gaire, els recurrents terratrèmols són implacables. Només val la pena mirar la Plaza de Armas i veure com van reconstruir l'església després del terratrèmol del 39.

Nosaltres varem aprofitar per fer país, i varem decidir anar a vinya la Miguel Torres Xile on tenen un molt bon restaurant. Pots prendre un menú complet amb maridatge de vins per 19.000 CLP (uns 28€). Sobre els vins, pel meu gust, tenen el mateix problema que els Torres de Barcelona, un gust massa intens que mata la resta de sabors. Però això va a gustos... També hem va fer gracia veure que els vins de la gamma Gato Negro que havia comprat alguna vegada a Suècia son de la vinya Sant Pedro (a Molina).

Ens varem allotjar a l'hostal Los Viñedos, a les fotos força marco, però els llits una mica durs i que ens fessin escalfar l'habitació amb estufa de butà per no encendre la calefacció no ens va agradar gaire. Si hi tornem, pagarem una mica més (un 25%) i anirem al Hotel Turismo.

Perquè no li diem Palta?

El que nosaltres coneixem com Alvocat en Català o Aguacate en Castellà, a Xile es coneix com a Palta.  Realment un nom força més curt i pronunciable. A més a més, donat que el 99% de la gent es incapaç de pronunciar-ne correctament el seu nom Català:  alvocat, advocat, aguacat... proposo que directament oblidem el nom que surt al diccionari i n'adoptem el terme Xilè.

Ara ja parlant del fruit / verdura. Explicar que aquí el fan servir per a tot. Fins ara, nosaltres hem coneixíem el seu us al guacamole, o a les amanides. Però aquí hem descobert que els Xilens són incapaços de concebre un entrepà que no tingui palta, ja sigui a trossos o triturada en una mena de salsa amb maionesa. Es pot posar a tot tipus d'entrepans, a les pizzes, .... fins i tot es mengen el pa amb palta directament. I un cop provat, val a dir, que no es dolent i fins i tot a casa n'hem fet alguna vegada.

A nivell de categories, mentre que a Barcelona nomes n'hi ha d'un sol tipus, aquí també hem descobert que n'hi ha bastantes varietats: el Hass, el de pell de llangardaix, el més gustos i bo; el típic verd clar que trobem a les botigues de Barcelona, més sosillo;  el de pell negre similar a una albergínia....

Ara que he començat amb el tema dels vegetals, el següent pas serà parlar de les patates.. stay tunned.

Un dia de finals de Juny...

A finals de tardor, a punt de començar l'hivern. El Mercat Central de Santiago amb la cordillera dels Andes al fons.

Published with Blogger-droid v1.7.0

Sur de Xile

Per Setmana Santa varem aprofitar per fer un road-trip fins al sur proper de Xile, concretament fins les conegudes com les regions del rius i dels llacs. Si quan varem anar a Sant Pedro d'Atacama, el paisatge era de volcans envoltats de terres àrides i desèrtiques, quan anem cap al sur, el paisatge canvia i ara ens trobem amb volcans envoltats de vegetació d'allò mes densa....i molts núvols que ens impedeixen veure'ls.

Mostra Llacs i rius en un mapa més gran

Llac Villarrica,

Per parlar amb propietat hem de parlar de tàndem llac i volcà Villarrica, perquè la combinació dels dos elements és el que aporta la màgia a la zona. Sobretot, si tenim en compte que el volcà encara està actiu i encara és pot veure com treu fum, i a a nit, quan no plou, un bri de llum de la lava al capdamunt del con.

La zona del llac Villarrica, i les seves dues grans ciutats turístiques, sobretot Pucon, i Villarrica, son un dels principals centres d'estiueig dels santiagins. Tot i que queden uns 800 km cap al sur.

Però a part de la contemplació i banyar-se al llac, la zona té moltes coses a fer. Gracies a l'activitat volcànica, la zona està plena de termes naturals, per a tots els pressupostos; Amb un cop de cotxe pots anar fins al llac Caburga, o fer un recorregut pel riu Caburga i els "ojos del caburga", una munió de salts d'aigua; i no ens oblidem dels boscos que completen el conjunt.

En principi l'excursió estrella, consisteix en pujar fins al pic del volcà Villarrica i veure com el pou volcànic encara hi ha lava. Però com que ens va ploure tots els dies, no ens la varem poder ni plantejar.

A nivell cultural, seguint la carretera que porta fins a Argentina, pots anar fins a Curarrehue, on hi ha una reserva mapuche. Allà hi trobareu un petit centre cultural Mapuche, on conèixer una mica la seva cultura. A més a més, al costat hi ha un restaurant on serveixen cuina mapuche. Però si ets afortunat, potser pots menjar al mateix museu al costat del foc. No se si és l'habitual, però a nosaltres ens ho van oferir i en varem gaudir molt.

Ens varem allotjar a un petit allotjament rural, Bambu Lodge, a mitja pujada del volcà. El porta una parella franco-xilena i tant el propi allotjament com el tracte és molt bo. A sobre, esta en mig d'un bosquet, i tens vistes tant al llac com al volcà. Molt recomanable.

Per anar de la zona del volcà Villarrrica, cap a la regió dels rius pots passar encara per un altre llac, el llac Calafaquen. Aquí varem fer una volta al llac força agradable i per 4 duros. Si tens una mica de temps, pots arribar-te a Coñaripe a les termes Geometricas.

La regió dels rius,

Una mica més cap al sur del volcà, hi ha l'anomenada regió dels rius. Tot i que s'hauria de dir regió dels rius, dels salts, i dels llacs. Perquè hi trobes aigua en totes les seves formes.I quan hi ha aigua, hi ha verd, de manera que els boscos també són de bon visitar. Sobretot, perquè hi pots trobar molts exemplars de la

Ens vam estar a la comuna de Panguipulli, per dir alguna cosa, perquè l'extensió d'aquesta comuna és enorme i arriba fins la frontera amb Argentina.  Val a dir, també que és una zona força poc poblada.

L'element clau d'aquesta comuna, és la reserva de Huilo-Huilo, a la zona de Neltume. Bàsicament, un milionari es va enamorar d'aquesta regió i  va crear una fundació com a mitja per construir un equipament turístic de conte de fades, al vell mig dels boscos. Comercialment ho anomenen la Selva Patagonica, de manera que promet. L'hotel on varem dormir, té forma de muntanya, de fusta, i està al vell mig d'un bosc. A més a més, tenen una petita reserva on estan recuperant especies típiques de la regió com llames, alpaques, pudus...  Es el típic lloc que no ens estranyaria trobar algun dia a la llista de les 25 destinacions més especials del mon.

De fet, deseguida que entres el bosc, et sorprèn la seva densitat, i tranquil·litat, i són ben boniques les flores de Copihue que pengen dels llots menys esperats. Sense contar, que hi ha rius, llacs... mola.

Valdivia, 
Finalment, varem anar fins la capital de la regió,Valdivia. La ciutat dels rius i dels alemanys. Es bonica perquè està envoltada de 3 o 4 rius amb més aigua que l'Ebre que l'envolten. I a la zona del port hi ha lleons marins. Però no es res que no hàgim vist abans. Val a dir, que aquí no hi ha cap edifici amb més de 60 anys, perquè als anys 60 va haver-hi el terratrèmol mes fort registrat mai, 9,4 graus richter. I totes les construccions són bastant recents.
Dic que és la ciutat dels alemanys perquè va rebre molta immigració d'aquest pais a principis del segle XX i n'ha quedat l'emprenta cultural, vull dir gastronòmica. Bona cervesa a can Kuntsmann, i també bones xocolates.

La particularitat de Valdivia és que al mateix riu, a l'alçada del centre, pots trobar una petita colònia de lleons marins campant,  i si ets prou valent t'hi pots acostar, massa i tot.

Temuco,

Finalment, ja de pujada cap a Santiago varem fer parada a Temuco. Una ciutat amb encant limitat i oferta hotelera bipolar, o car o massa barat. La curiositat de Temuco, es que hi ha la Universidad de la Frontera. Però quina frontera? ... fins fa poc més de 100 anys  la frontera sud de Chile era Temuco, i més aval hi havia els Mapuches. Curiós, no?

Amb aquest passat, està clar que un element imprescindible de Temuco és el mercat municipal on trobar artesania mapuche a bon preu. Però tampoc cal que us espereu un mercat espectacular.

La Polla...

I no es que sigui un malparlat, sinó que així és com s'anomena la casa xilena de loteries i apostes, La Polla Chilena de Beneficiencia. I curiosament, això mateix és el que apareix escrit en lletres de cos 1000 a la façana de la seva seu central, en ple centre de Santiago.

Els Santiagos...

Santiago de Xile es una ciutat de contrastos. A diferencia del que estem acostumats, aquí cada barri va a la seva. En lloc de tenir un únic ajuntament, els barris s'anomenen Comunas i cada Comuna té el seu propi alcalde i govern municipal. Això fa que cada barri, en molts temes, vagi a la seva. Produint que les diferencies entre viure en un barri o en un altre siguin considerables.

Segons al Wikipedia, a Santiago hi ha 37 comunes. D'aquestes 37 comunes, nosaltres nomes ens movem regularment per 5 o 6. I tot i així, les diferencies entre les unes i les altres ja són bastant importants:

Santiago Centro, on hi ha la Plaça de Armas, la Casa de la Moneda i molts altres elements principals del país. De manera, què és el cor administratiu de Xile. La seu d'Aguas Andinas està aquí. 

Quan surts dels 4 carrers principals, la cosa empitjora. Hi ha edificis mig abandonats, i en algunes zones els companys de feina proclamen que millor no passejar-hi de nit. La realitat és que s'hi estan fent molts edificis nous, de manera que s'està recuperant. La pena, es que els nous edificis són salsitxes de n pisos al costat dels antics. O sigui, no massa estètic.

Providencia,  és el que està al mig. Entre el centre de Santigo, i els barris alts. Té diferents atractius turístics com el barri de Bellavista, on hi ha la casa d'en Neruda. Classe mitjana, amb molts carrers tranquils amb cases mig senyorials d'una altra època que denoten un passat més gloriós. Però també te edificis moderns, i molts restaurants on anar a sopar.
Curiosament, a Providencia han implantat un sistema de bicicletes, similar al Bicing. Però que només funciona dins d'aquesta comuna. De manera que no l'he fet servir mai.

Las Condes, entre el Sanhatan i zona residencial. La zona d'el Golf és un dels centres principals de la capital. Hi ha els principals hotels, una animada zona de restaurants i molts edificis empresarials amb les seus centrals de les principals empreses xilenes. La gracia de Las Condes és que a 2 carrers d'això ja hi ha edificis residencials, de forma que sempre hi ha moviment.

Un avantatge de Las Condes és que al ser un gran receptor de treballadors d'altres barris, està molt ben comunicat amb transport públic.

Vitacura, el barri residencial de la classe alta. Molts parcs, edificis i cases de gent amb plata. Està força bé, molta tranquil·litat, molts metges i cliniques. Però a la vegada 0 transport públic. Tot està pensat per moure't amb cotxe. Recorda bastant Pedralbes, per sobre de les universitats.

La Dehesa (a Lo Barnechea), és un barri bipolar, perquè té un petit gueto pobre, però que ve a ser l'ampliació de Las Condes i Vitacura cap a la muntanya.

Molts companys de feina viuen les comunes de La Florida, La Reina, Ñuñoa, que estan també a la zona propera als Andes, una mica més al sud i que són més residencials. Ñuñoa és on viuen els més joves, quan acaben la carrera i comparteixen pis,  i la resta ja tenen més casetes per les famílies.

Per acabar, un tic bastant important que tenen els santiaguins només coneixet, és demanar-te a on vius. És la seva forma de catalogar el teu nivell social. Ja que hi ha molta costum de canviar de barri a mesura que també canvia el teu nivell social.

La jornada laboral xilena...

Quan vaig arribar a Xile, hem van dir que la meva jornada laboral seria, de 8:45 del matí fins les 18:15 de la tarda. Els 5 dies de la setmana. Fent números surten:

De 8:45 a 18:15, restant 1 hora per dinar:  8,5 hores al dia.
8,5 hores, per 5 dies: 42,5 hores /setmana

La veritat és que a mi hem van semblar moltes hores, i més si tenim en compte que a l'estiu tampoc no hi ha jornada intensiva. Però pocs dies després de començar a treballar, hem vaig adonar de com funciona la jornada laboral xilena de debò. 

Hem dit que el dia comença a les 8:45, però això no es ben bé així. Quan arribo, només hi som un parell de despistats i l'apuntador. La gent no comença a arribar fins les 9 del matí i pels vols de les 9:15-9:20 ja hi som tots (bé, casi tots). Però, com que han fet un esforç tant gran per arribar, encara no han pogut esmorzar, i molts d'ells o bé es mengen un entrepanet que han comprat de camí a la feina, o bé després de fer acte de presencia surten un moment fins al "colmadu" del costat a comprar alguna cosa per menjar.

Un cop esmorzats, el matí continua tranquil fins l'hora de dinar, sobre les 13h. En principi tenim una hora per dinar, però un altre cop passa el mateix, a les 14h només hi ha l'apuntador; la resta han aprofitat per anar a fer algun tramite o directament per anar al centre comercial, i no apareixen fins les 14:15 - 14:30.... i els divendres més val no preguntar.

Quan ja han arribat tots penses, bé, almenys ja ha passat el pitjor. Pobre innocent... Perquè a les 16h s'han de fer "las onces", com l'hora del te,  i qui no es menja alguna cosa al lloc de treball s'emporta l'amiguete fins el "colmadu" a buscar una beguda i torna al cap de 20 minuts. Evidentment, al tornar cal comentar si el colmadu al que vaig jo és millor del que vas tu.

I a l'hora de plegar, si te'n vas puntual a les 18:15, corres el risc de que en facin una xiulada difícil d'oblidar, de manera que més val deixar 5 minutets i tots contents...

Actualització:  darrerament he descobert que l'esmorzar es pot fer en grup. Que millor, que arribar a la feina, deixar els trastos, recollir els amics i anar a buscar l'esmorzar al colmadu tots junts...

xoc de tradicions...

Quan estas a l'hemisferi sud a vegades les estacions xoquen amb les tradicions. Mona amb castanyes.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Sant Pedro de Atacama...

Juntament amb la Patagonia i l'Illa de Pasqua, Sant Pedro d'Atacama es un dels tres destins Top de Xile. I per una vegada, no puc estar-hi més d'acord. La vellesa natural de Sant Pedro, per si sola, ja justifica un viatge fins aquestes terres. 

Sant Pedro d'Atacama és troba en un petit oasi a l'extrem nord-oriental del desert d'Atacama. Situat en un altiplà, a més de 2000, a poques desenes de kilòmetres de la cordillera dels Andes. Cosa que li permet combinar els encants propis del desert amb els de la zona de muntanya. Amb l'important afegit que les muntanyes de la zona són volcàniques. I no són volcans de pa sucat amb oli, sinó de 5000 m d'alçada. L'omnipresent Licancabur fa 5400m.

El poble en si mateix, destaca pels seus carrers sense asfaltar, i per les cases fetes d'adob. Està bé, però per si sol no justifica el viatge. Es pot veure amb 20 minuts. El que cal fer es deixar anar la "plata" i fer algunes de les impressionants excursions.

Les excursions,
Per poder fer les excursions més importants necessites 2 o 3 dies. Però hi ha canya per uns quants dies més.

• L'excursió mes coneguda és la dels Guèisers del Tatio. Un conjunt d'una 60ena de guèisers que es troben a 4200m d'alçada. La gracia de l'excursió no és només veure aquestes petites fumaroles que aixequen el vapor d'aigua uns 10 metres sobre el nivell del terra. Sinó el paisatge desèrtic que t'acompanya fins allà. Bé, que t'acompanya de tornada cap a San Pedro, perquè a sortida de l'excursió és a les 4 de la matinada, amb temperatures sota zero. Com a cirereta del pastis, hi ha l'opció de banyar-se en un petita bassa escalfada per un guèiser. Es molt xulo.

• Valle de la Luna i valle de la muerte,  just al costat de Sant Pedro hi ha la cordillera de la sal. Una petita serralada, molt escarpada i molt àrida on l'erosió ha generat unes formes molt especials. De fet, el nom de la vall ve de que el paisatge recorda molt al lunar. T'hi porten a l'hora baixa perquè puguis gaudir de la posta de sol sobre una duna. Molt maco.
• Salar d'Atacama. Bona part del desert al costat de Sant Pedro procedeix un antic llac assecat, i el lloc on corresponia al fons del llac, es el que ara es el Salar d'Atacama. Es super àrid, però encara hi pots trobar uns petits llacs on hi habiten flamencs.
  Per anar al salar hi ha dos tipus d'excursions, les que per la tarda et porten al salar i després a unes petites basses anomenades els ulls del salar. En aquesta versió et pots banyar als ulls. L'altre opció són les Lagunas Altiplanicas, que són uns llacs a 4200m d'alçada. La part xula d'aquesta opció es que els llacs estan al costat dels volcans i el paisatge es impressionant.
• Una petita activitat, que no s'ha d'oblidar de fer, és la de mirar el cel estrellat. Com que no hi plou mai i al mig del desert no hi viu ningú, no hi ha res que t'impedeixi veure el cel hiper-estrellat. Si vols pagar, també hi ha la opció de fer una excursió nocturna.
• Altres excursions són:  El Salar de Tara, excursió d'un o més dies fins a Boliva creuant la cordillera a veure el lago verde,...

Cal tenir en compte que moltes excursions no són només el lloc que vas a veure, sinó el que pots veure per el camí: pobles típics, boscos de cactus, petits canyons, la fauna... és a dir, que per a nosaltres que no hem estat mai o csi mai en un desert, només el recorregut ja és sorprenent.

Informació practica,

A nivell turístic, indicar que Sant Pedro és tot turisme. Al centre de la vila tot són hotels, restaurants o agencies de turisme encantades de portar-te a alguna de les atraccions principals. De manera que no tens cap problema per trobar, ni hotel ni alguna cosa a fer pels voltants del poble. Això sí, com que la majoria de visitants són estrangers, els preus també són més alts que a altres parts de Xile. Així, el nostre hotel, Don Sebastian, un correcte-i-net, ens va costar uns 60€ la nit, en temporada baixa. I els hotels ja de més luxe, com l'Explotar Atacama, no baixen dels 200-300€ la nit.

Respecte les excursions, hi ha agencies per triar i remenar. La majoria d'elles t'ofereixen anar a les excursions és famoses, els guèisers i el Valle de la Luna, amb sortides diàries. Però per la resta d'excursions, ja has d'anar amb compte perquè les sortides no són diàries i si viatges pocs dies et pot costar més encaixar-ho. Tot i que els hotels t'ofereixen les excursions directament, crec que el millor es agafar-les directament a la pròpia agencia.  I de fet, la majoria d'elles tenen oficina al propi carrer Caracoles (el peatonal). Nosaltres varem fer excursions amb mini-bus (Turismo LaYana), i una amb furgoneta. I les dues opcions ens van agradar, però segurament si viatges sol és millor anar amb furgoneta, perquè és més social.