Innovacions en anuncis als semafors...

A Xile et trobes venedors de tot tipus als semàfors (fruita, gelat, flors, carregadors pel cotxe...) a part dels tipics malabaristes. Però el que encara no havia vist mai és que dues noies despleguin un cartell d'una empresa seriosa com LAN.

Mai ens deixaran de sorprendre... En tot cas, com a publicitat es força agressiva, perquè estan posades en un semàfor bastant complicat en ple centre econòmic de Santiago.

Published with Blogger-droid v1.7.4

Iguaçú / Iguazú ...

Entre Argentina i Brasil, hi trobem un dels conjunts de cascades més grans i espectaculars del món, les Cascades (o Catarates en mal català) d'Iguaçú. 

El viatge ideal, no només per qui vulgui conèixer aquest gran conjunt de cascades, sinó també per qui vulgui tornar a casa amb el Passaport ple de segells, perquè es troben al costat d'un enclavament fronterer entre Argentina, Brasil i Paraguai.

Mostra Iguaçú en un mapa més gran

Se l'ha d'anomenar conjunt de Cascades, perquè en el fons el que trobem es que en un meandre del riu, l'aigua fa un desnivell de casi 100 metres. La gracia, es que aquest meandre fa un parell de kilometres d'amplada i l'aigua acaba baixant com pot per un gran número de salts. El més espectacular és la Garganta del Diablo, perquè esta a la part més concèntrica del meandre, i allà és on hi baixa la toba d'aigua de debò.
Però si hi vas un dia d'aquells on el riu baixa fort, pots veure com l'aigua t'envolta i salta per tot arreu. Mai havia vist tanta aigua junta.

A nivell de visites, explicar que la visita es pot fer des dels dos països. Tant Argentina com Brasil han habilitat un complex turístic a cada costat del riu Iguaçú. La part brasilenya es la que està més ben arreglada  (hi ha més plata), però "només" pots veure de la Garganta de Diablo i algunes vistes de l'altra banda del riu. En canvi, la part Argentina dona per més, perquè no només tens accés directe a la Garganta del Diablo, sinó que també et dóna accés a una gran quantitat de salts i saltirons d'aigua i a una visió més general de la selva. En condicions normals, la part de Brasil la pots visitar en 1 dia i l'Argentina són 2 dies.

Per cert, val la pena no només encegar-se amb els saltants d'aigua, perquè tanta aigua va acompanyada de selva tropical, i acompanyant a la selva hi ha una bona quantitat d'animals molt exòtics per nosaltres. Des dels petits Coatis, uns petits mamífers que es mengen tot el que poden robar, passant pels Tucans (veure foto), micos,  iguanes, petits al·ligàtors, papallones, tortugues....

Al costat de la porta del centre de visites brasiler, pots trobar-hi el Parque das Aves. Un petit zoo ple d'ocells de la regió, i en especial els Tucans i els Colibris. És molt xulo, perquè els animalons es deixen casi tocar. Atenció, perquè a l'entrada només accepten efectiu.

Informació Practica.

A nivell practic, pots arribar-hi en avió tant des de la part Argentina com des de la Brasilenya. Per comoditat es recomanable allotjar-te al païs des del que has arribat. En el nostre cas, des de Xile ens va ser molt més fàcil volar via Buenos Aires fins la zona de Puerto Iguazú.

Puerto Iguazú es un petit enclavament Argentí que té poc més que la infraestructura turística bàsica per allotjar els turistes que van a visitar les cascades, i 4 dutie frees perquè els brasilenys puguin anar a comprar a bon preu. Tot i així, varem trobar que l'oferta hotelera estava força bé i té bastants hotels de gamma mitjana. Nosaltres varem triar un hotelet acabat de inaugurar, l'Hotel Jardin de Iguazú, que val la pena recomanar per la bona qualitat/preu i perquè està a 5 minuts de l'estació d'autobusos. Per sopar, us recomanem anar a fer una parrillada típicament Argentina a El Quincho del Tio Querido, (15€ per cap).

Per anar de l'hotel a les cascades argentines varem utilitzar els autobusos, que t'hi porten per un preu irrisori (menys de 2€). També tens autobusos per anar fins a la part brasilenya (uns 15€). Però si vols fer el combinat cascades + presa d'Itaipú el més senzill és un taxi durant tot el dia per uns 50€.

Es interessant indicar que Argentina es més barat en general que Brasil. Però curiosament, a l'Argentina enviar postals des del complex turístic té un preu extremadament abusiu, sobre 10€. I Ciudad del Este a Paraguai (on no vam anar) és el lloc on van els jubilats argentins,  a comprar els radiocassets pel cotxe. Ens van dir, que podies comprar gadgets a bon preu, però que un cop a casa tenies molts números de que la caixa estigues plena de pedres.

Itaipú Binacional.

Molt a prop de les cascades, també hi trobem un altre element a destacar, la Presa binacional d'Itaipú (i aquí et diuen el mateix des de Brasil), que controla el flux del riu Paranà, just a la frontera entre Brasil i Paraguai. La presa d'Itaipú és la segona presa més gran del mon, després de la de les 3 gorges a la Xina. Cal pensar que aquesta presa es tant potent, que produeix el 90% de l'energia de Paraguai i el 20% de la del Brasil, de manera què és la que produeix més energia del mon.

Realment, recomano donar un cop d'ull al mapa per fer-se una idea de les dimensions del projecte, perquè només el pantà que acumula l'aigua de la presa fa més de 100 km.

Com bons enginyers, no varem voler deixar perdre l'oportunitat de visitar aquesta meravella de l'enginyeria. La visita esta molt ben feta i és interessant, però un pel massa adoctrinadora. Nosaltres ens varem limitar a fer la visita panoràmica, però si haguéssim tingut més temps hauríem fet la visita especial que et permet veure també l'interior de la presa i els seus conceptes tècnics.

Cotxes amb missatge...

Una costum molt xilena és la d'escriure missatges a la finestra de darrera dels cotxes. Pot ser qualsevol cosa, escrits de suport a la Marató que farà la tele xilena o reivindicacions polítiques com els missatges en contra de les preses a la Patagònia. L'important es portar-hi alguna cosa.

Alguns locals, que afirmen no haver-ho fet mai, diuen què fan servir pintura d'aigua.

Una altre curiositat és que quan són les festes pàtries molta gent també posa banderetes xilenes al cotxe. Purament com si fossin ministres.

Published with Blogger-droid v1.7.4

Futbol com el d'abans...

La setmana passada vaig anar a veure un partit entre la Universidad de Chile i el Flamengo d'en Ronaldinho, corresponent als vuitens de final de la Copa Sud-americana, l'equivalent a la nostra Europa League. El resultat va ser el de menys, d'  1 a 0 a favor de la U. de Chile i a en Ronaldinho ni se'l va veure.. Per mi, que estic acostumant anar al Camp Nou, puc dir que va ser una experiència molt diferent.

Només per començar, l'entrada a galliner (=no numerada) costava 6000 pesos (= 9€). Al arribar a l'estadi, una munió de gent amb les samarretes blaves de la U, i moltissima gent venent coses. No com a Barcelona, que hi ha 3 o 4 parades de bufandes a cada entrada del recinte més o meys fixes i organitzades. Hem refereixo a moltes parades totalment improvisades que venien samarretes, banderes,  cacauets, xorripans (=entrepants de botifarra)... i a uns preus molt raonables. Per exemple, en José es va comprar una bandera per 2000 pesos (= 3€),  això sí, el pal va aguantar només la primera part.

Dins del estadi, hem va sorprendre la densitat en que estàvem apilotonats, casi tocaves el de la fila del davant. Però el que més hem va impactar va ser que la gent de la barra (= aficionats radicals) no va parar de cantar des del primer moment, una melodia continua.  I sorpresa, de seguida van aparèixer les bengales, petards, s focs artificials.... quan passava alguna cosa important no faltaven.
La nota casi irònica, va ser que mig partit des de megafonia van demanar que la gent no utilitzes els punters lasers contra els jugadors del Flamengo, perquè els hi podria caure una multa de la federació. Però de les bengales, ni una paraula...

Ara només queda esperar que la U. de Chile vagi passant rondes i vingui algun altre dels grans equips de la regió (encara queden vius el Vasco de Gama i el Velez Sarfiel).
 

Un any a Xile...

Demà al matí farà un any just que varem arribar a Xile,  i mentre escrit aquest mail ja estàvem sobrevolant l'Atlàntic, fins arribar a l'altre punta del mon. 

Vull aprofitar aquesta mena d'aniversari per deixar anar les 10 coses que més ens han agradat i les que menys ens han agradat de país d'acollida. Val a dir que no es una llista exhaustiva, sinó que son les coses que ens han vingut al cap mentre feiem el sopar.

Positives

1. La natura. Desert, boscos de cactus, boscos frondosos, estepa, volcans, grans muntanyes, pingüins, alpacas... la llista no s'acaba mai.

2. San Pedro d'Atacama. Tot i que hi vaig perdre un tros de dent pel camí, sens dubte la millor escapada que hem fet per Xile.  

3. El vi. Especialment els de la varietat Carmenere de la vall de Colchagua.

4. La Cervesa. Una bona Kuntsmann Torobayo,  ambar amb la intensitat justa.

5. El parc del Bicentenario a Vitacura. Parcs com aquest ens caldrien a Barcelona.

6.. La teca (Les humitas, el Pastel de Choclo).
7. Les parades de taronges arran d'autopista. Molt autèntic i economic.
8. La Selva Patagònica.
9. Les cireres i les xirimoies.
10. Que a la nit refresqui. Per molta calor que faci de dia, a la nit sempre baixem dels 20 graus. Fa enveja!

Negatives

1. Les diferencies socials. Els rics són molts rics i els pobres molts pobres;  a sobre el sistema tendeix a perpetuar-se per culpa de la sanitat i educació privades.

2. El formatge. És terrible. No té gust a res. Només serveix per fondre.

3. Els hàbits de treball a la feina. Van al seu ritme... A vegades et trobes gent en certs càrrecs que no saps com ha arribat allà. (Per sort hi ha algunes molt bones excepcions, ja saben qui són).

4. Els gossos abandonats al carrer. Els centres de tots els pobles grans ciutats n'estan plens. És molt trist. Com a mínim no són violents.

5. Que no arribi el vaixell. Xile és com una illa en termes comercials. Tenim molt poca varietats, i moltes vegades s'acaben les coses. De manera que has d'esperar el següent carregament i molts cops el que arriba ja es diferent.

6. Que canviïn d'equip segons bufa el vent. Els que l'any passat anaven amb el Madrid, aquest any miren tots els partits del Barça....

7. La Televisió. Mai havíem tingut tants canals al cable, mai aviem vist tants anuncis.

8. El reciclatge, aquí no hi ha ni costum de reciclar ni costum d'estalviar energia. Molt trist. Com a mínim he aconseguit que a la planta on treballo es recicli el paper i que l'aire condicionat no baixi de 24ºC (ells el tindrien a estones a 19º i a estones a 25º).

9. Com condueixen. Es transformen quan agafen un cotxe.

10. La baixa de paternitat de només 5 dies... i que m'enganxi a Xile serà una putada.

Incentivar el vot...

I el títol de l'entrada es irònic. El divendres vaig rebre la carta amb les instruccions que he de seguir per poder votar per correu des de Xile, com a persona inscrita en el cens de residents a l'estranger. Segons el que diu la carta he d'enviar la seguent informació:

1. Fotocopia del DNI. Això es fàcil.
2. Fotocopia del Passaport, "expedido por las autoridades españolas". Molt bé, capo problema. Però encara hem pregunto qui més pot expedir passaports.
3. Certificat de nacionalitat. No ho tinc ni per casualitat. Però si tens el DNI i el Passaport, no queda prou demostrat ja que tens la nacionalitat? No és com a mínim redundant?
4. Certificat d'inscripció al registre consultar. L'he de tenir per alguna banda.

Hem sorprèn que ara et demanin tot això. Perquè fa un any, quan vaig arribar a Xile, ja vaig anar un dia al consultat a inscriurem i vaig presentar tot el paperam. I ara m'ho tornen a demanar tot una altre vegada.

Per sort el consultat està a prop de casa, i obre amb un "ampli" horari de 9h a 13h. Com veieu, amb totes les facilitats t'hi posen, qui no voti a les properes eleccions, serà per pur caprici...

Rapa Nui, Illa de Pasqua...

A 3700km de la costa Xilena, i a 2000km de l'illa més propera, l'illa de Pasqua (també anomenada Rapa Nui) és una petita illa perduda al bell mig de l'oceà Pacific. Només té 5000 habitants i un sol poble, però tot i així es coneguda per tots gracies als Moais que ens han deixat els pobladors originals de l'illa.

Mostra un mapa més gran

Administrativament depèn de Xile, però geogràficament és l'última illa de la Polinèsia. Per això et trobes una estranya combinació de persones amb aspecte Polinesi que parlen i tenen la forma de fer d'un Xilè. Tot i que també es veritat, que fins a un cert punt s'han mantingut la llengua i les tradicions dels habitants originals de Rapa Nui. I com a tot arreu on hi ha una metròpoli que ha portat les seves lleis i la seva cultura, hi ha un conflicte latent...

Geogràficament, es un triangle de 20km per 6km d'ample. Segons sembla es va formar a partir de 3 volcans, a cada extrem, que finalment la van unir en un sol bloc. Tot i ser una illa volcànica, es força plana. A més a més, malgrat tenir un clima semi-tropical i rebre força pluja, es una gran catifa verda. Però casi no hi ha arbres, perquè les antigues tribus Rapa Nui se'ls van carregar tots al seu moment.

Actualment, les coses han canviat molt, i tots els habitants de l'illa viuen en un únic nucli, Hanga Roa, on hi ha des del "colmadu" més petit, fins l'aeroport. La resta de l'illa queda casi exclusivament pels Moais i pels cavalls salvatges que van retallant l'herba tranquil·lament.

Que pots fer?

En una volta ràpida, l'illa està vista en un parell de dies. Es pot recorrer en 4x4, en moto o fins i tot es prou petita com per fer-ho en bicicleta. Bàsicament hi ha dues rutes, la gran i la petita.

Això si, es molt recomanable aprofitar la primera tarda a l'illa (l'avió arriba a les 14h) per visitar el museu antropològic on aprendre els conceptes bàsics.

La ruta gran, consisteix a fer una volta ampla per l'illa que et porta fins a Anakena, la única platja de l'illa, i després fins a Rano Raraku, la pedrera on feien els Moais. Fent parada a tots els Ahus (centre cerimonial), tinguin Moais o no, que et trobis pel camí. Pot semblar poca cosa, però es una ruta molt xula. Per una banda:

Anakena = platja d'arena blanca i aigües transparents + palmerar + gespa verda + Moais (veure foto més amunt) + volcà

I després, perquè la pedrera, que es troba a la pendent d'un volcà hi ha moltíssims Moais, uns 500. I estan allà com si haguessin caigut del cel (o sortit de la terra com bolets).

La segona ruta, consisteix en anar primer a Puna Pau, la pedrera on feien els Pukao (barrets dels Moai, de 10 tones), després pots pujar al volcà Maunga Terevaka per veure vistes panoràmiques de l'illa. I a la tarda, abans no tanquin, es important pujar a un altre volcà, el Rano Kau, que hi ha just al costat de Hanga Roa. Aquesta última activitat val molt la pena, perquè el crater del volcà es molt espectacular i perquè a l'extrem superior hi ha l'antic centre cerimonial d'Orongo amb unes vistes espectaculars.

Per qui els hi agradi el submarinisme, les aigües que envolten l'illa són càlides i transparents. La visibilitat ronda els 40m. Per això la Mariona va aprofitar per fer submarinisme. Jo hauria volgut fer snorkel, però per calendari no vaig poder.

Avituallament

Com que el flux d'entrada/sortida de turistes està limitat per l'únic vol diari de la LAN, tampoc pots esperar que hi hagi un gran número de turistes. I per tant, hi ha el que hi ha, i tampoc no s'espera que la infraestructura turística creixi molt més. Pels que vulguin "soltar la plata" hi ha l'hotel Explora, i sinó la resta ja son hotels més o menys familiars de gamma mitja. Nosaltres varem optar pel Mana Nui a partir dels comentaris de la Lonely Planet, es correcte i té la bondat d'estar literalment a 4 passes d'un conjunt de Moais i d'un centre cerimonial, de manera que pots anar a saludar els Moais de bon matí.

Els preus de l'illa de Pasqua, son força més cars que els de Xile. Realment pagues el preu de l'aillament. Heu de tenir en compte les begudes poden ser 2 o 3 cops més cares que al continent. En canvi el menjar és més car, però tampoc excessiu. A destacar els sucs de fruita local, excel·lents.

El que t'adones quan arribes a l'illa, es que la majoria de visitants, avisats dels preus, venen carregats de neveretes d'aquestes de pic-nic amb begudes i menjar. Es a dir, que no us faci vergonya.

Per acabar, una cosa que hem va fer molta gracia és que totes les cases de l'illa tenen el seu plataner. I té pinta que l'arbre dona fruits tot l'any. Quin luxe...

Conclusió
Arribar fins aquí es car, i requereix molt de temps, 5 hores de vol des de Santiago. L'illa es molt xula per la seva natura i per tot allò que l'envolta. Però sincerament, jo només hi aniria si ja estas per la zona. Ja sigui per Xile o per la Polinèsia. Anar-hi especialment des de Catalunya, quedaria només pels fanàtics dels Moais.

Anem de concert?

Una curiositat que hem detectat és que la majoria de grups de renom que baixen fins a Xile són aquells, que per dir-ho d'alguna manera ja han passat els seus millors moments. Així, aquesta primavera vindran Aerosmith (cancel·lat per problemes mèdics?), Guns&Roses, Ringo Star, Pearl Jam, Judas Priest.... i la tardor, a part de U2, que donen literalment la volta al món, varen venir Roxette (la cantan directament no tenia veu) i Paul McCartney.

En resum, tota l'entrada ve per penjar aquesta foto que vaig fer l'altre dia d'un Metro tot decorat amb els anuncis de Ringo Strar, Guns&Roses i Pearl Jam. Casi que feia por pujar-hi i transportar-te directament fins a finals dels 80à.

Val dir, que com a excepció a la regla, aquest any va haver-hi una edició del Lollapaloza, amb els de Killers com a cap de cartell. Però una flor no fa estiu.

Un altre tema és el preu. Aquí en general els preus són més als que a Barcelona. El motiu crec què és doble, és molt més car venir a Xile que a Barcelona. Estem lluny de tot arreu.  I també, perquè aquí a vegades els agrada més demostrar que poden pagar,  i per això ofereixen entrades VIP, super-VIP... a preus molt més elevats. Al concert de Paul McCartney les entrades VIP a primera fila valien 1.500€...

ps. Hem fa molta rabia no poder anar al concert de Mando Diao per la Mercè...

Venedor ambulant...

Un venedor de peix, en ple centre de Valparaiso. Per sort es hivern i feia fresqueta. Llastima que no vaig ser prou ràpid per fer també una foto al venedor d'escombres i fregones que hi havia just al costat...

Excursió: Parque Nacional Radal Siete Tazas

A uns 200 km al sud de Santiago hi trobem el parc nacional Radal Siete Tazas, una bonica vall ja a la pre-cordillera on el riu Claro ha esculpit uns petits gorgs en forma de tassa dins la pedra volcànica.

Es una excursió que es pot fer, forçant la maquina, en un sol dia des de Santiago, però es recomanable fer almenys una nit a la zona per anar més tranquils.

Com podeu veure, els gorgs entrellaçats fan unes formes força curioses. A part de les Sietes Tazas,  hi ha un parell de salts d'aigua força espectaculars (el Velo de la Novia i el Salto de la Leona). El millor de tot és que la CONAF (els parcs naturals xilens) han treballat molt bé la zona i l'excursió està molt ben marcada mitjançant senders super ben arreglats que serpentegen per un bosc ja molt més verd i humit que recorda a la zona de Santa Fe del Montseny.

Una mica més amunt, hi ha el Valle Parque Ingles, que es el punt de partida de diverses excursions sobre en una bonica vall. Els més excursionistes poden optar per fer nit allà i caminar una mica més.

 

La vall de Curicó

La zona de proveïment de l'excursió és Curicó, una ciutat mitjana envoltada d'una important zona vinícola. De manera que a part de pujar fins las Siete Tazas, també por aprofitar un dia o dos per a recorre les diferents vinyes.
Ja us aviso que la ciutat en si mateix no val gaire, els recurrents terratrèmols són implacables. Només val la pena mirar la Plaza de Armas i veure com van reconstruir l'església després del terratrèmol del 39.

Nosaltres varem aprofitar per fer país, i varem decidir anar a vinya la Miguel Torres Xile on tenen un molt bon restaurant. Pots prendre un menú complet amb maridatge de vins per 19.000 CLP (uns 28€). Sobre els vins, pel meu gust, tenen el mateix problema que els Torres de Barcelona, un gust massa intens que mata la resta de sabors. Però això va a gustos... També hem va fer gracia veure que els vins de la gamma Gato Negro que havia comprat alguna vegada a Suècia son de la vinya Sant Pedro (a Molina).

Ens varem allotjar a l'hostal Los Viñedos, a les fotos força marco, però els llits una mica durs i que ens fessin escalfar l'habitació amb estufa de butà per no encendre la calefacció no ens va agradar gaire. Si hi tornem, pagarem una mica més (un 25%) i anirem al Hotel Turismo.