Impressores amb Passaport...

Fa uns anys us vaig parlar de les impressores d'injecció de tinta, com un producte captiu. La compres a un preu raonable, però després et venen la tinta més cara que una bona Ginebra. Per als fabricants, la tinta és com el petroli per als Xeics àrabs.

Però en aquell moment encara no havia descobert que les impressores necessiten passaport per poder viatjar. ¿Que vull dir amb això?  Ben senzill, les impressores comprades a Asia o Amèrica, no funcionen a Europa. No es que deixin de funcionar ipso-facto només creuar la frontera, sinó que els fabricants han dividit el món en diverses regions i cada impressora només és compatible amb la tinta de la seva regió. 

En el nostre cas, varem portar una impressora Hewlett-Packard (HP) de Xile (en vaixell), i un cop acabada la tinta, quan varem anar a comprar un recanvi, la sorpresa va ser que no hi havia manera de trobar-ne. Primer perquè no n'hi havia cap del fabricant amb el mateix codi, i un cop amb els compatibles, directament per missatge d'error.

Els fabricants de DVD van fer el mateix, i no ens va agradar. Però com a mínim als DVD apareixia un codi de regió al paquet i sabies a que t'arriscaves. En canvi amb les impressores la regionalitzacíó s'ha mantingut "bajo un tupido velo" i no apareix ni en el paquet, ni especificacions tècniques ni en les instruccions. 

Només se'n troben referències als fòrums d'usuaris que s'emporten la bona noticia quan arriben a casa després d'un llarg viatge: 1, 2.  I segons apareix als fòrums, tant Epson, com Canon com HP fan el mateix.

Esta clar que regionalització permet als fabricants mantenir polítiques de preus diferents a cada regió, "minimitzant" els riscos de que algú porti la tinta d'estranquis, com qui baixa tabac d'Andorra. Però el que es indecent es que ho mantinguin en secret com qui no vol la cosa. Al final, es una mostra més de com els mercats monopolistics s'emporten els drets del client per davant, sense cap mena de contemplació.

On ets?

El meu mòbil, un Nexus 5, està totalment lligat a l'ecosistema d'aplicacions de Google. Per exemple, cada dia 1 hem mostra aquest informe amb un resum del que he fet el mes anterior. Quanta estona he caminat, quanta estona he anat amb bicicleta... (tot i que la bicicleta no sempre). A més a més, quan vaig a la Maquinista o qualsevol altre centre comercial, hem diu on puc anar a menjar i la cartellera dels cinemes. Últimament fins i tot hem diu on he aparcat el cotxe.

Tot això es la part positiva de la història, l'altre és quan vas a veure el Location History a Google Maps i t'adones que aquestes petites coses que t'ensenya el mòbil van molt més enllà i que et tenen totalment registrat. Minut a minut.

El problema no es tant, les dades que tenen de tu, sinó qui hi pot accedir i com es faran servir. Quin serà el proper pas. Si detecten que anem molt sovint a segons quins llocs amb una persona de l'altre sexe et mostraran anuncis de bufets d'advocats?

La clau es tenir clar que Google (o Facebook, o .....) no ens cobren per fer servir els seus serveis. Però això no vol dir que sigui de franc.

Buenos Aires...

Abans d'anar a Buenos Aires, teníem tres prejudicis sobre els portenys:

1. Fan molt xivarri quan parlen i se'ls sent a kilometres de distància.
2. Serà una ciutat super-sorollosa, mig caòtica, a l'estil de Nàpols.
3. Condueixen com el cul.

Però després d'uns dies a la seva ciutat, i per ser justos, se'ls ha de reformular d'aquesta manera:

1. Quan estan al seu habitat natural, no criden, parlen a un volum més normal. Fins al punt que un dia varem estar prenent un cafè (+ pastis) al barri de Palermo, i allò semblava Barcelona. Això si, quan parlen mantenen la entonació i el parlar que tots coneixem amb el seu "sha" en lloc de les j.
2. Potser perquè estavem a un bon barri, Recoleta, però el soroll era el normal del transit. Excepte el dels autobusos destartalats. A més a més, no se senten alarmes cada 5 minuts com a Santiago!
3. Es cert, condueixen com el cul. No fan servir l'intermitent quan canvien de carril; d'un carril en fan 2... Però igual que al punt anterior, no utilitzen el clàxon contínuament com els Xilens.

Fins ara havíem fet algunes escales als aeroports de Buenos Aires, i fins i tot, aprofitant que l'Aeroparque esta al costat del Mar de la Plata, havíem passejat  pel costat del riu. Pero no se'ns passava pel cap tornar a Europa sense visitar una de les ciutats més importants del continent.

Buenos Aires, és la capital de l'Argentina, els que habiten l'altre costat de la Cordillera, una gran urb de 3 milions d'habitants, però 12 a la seva regió metropolitana. La ciutat portenya, es una ciutat de barris, cadascun d'ells amb la seva història i el seu estil propi. I en el seu conjunt, una ciutat complexa però d'estil Europeu. En alguns moments, et pot recordar que estas en un barri una mica oblidat de Paris.

Mostra un mapa més gran

No pots sortir de Buenos Aires, sense visitar el barri de la Boca, lleugerament al sud cel centre, es com anar a Barcelona i no veure la Pedrera. Eminentment obrer i industrial, nascut sota l'ampra de la immigració genovesa, es un conjunt de carrer estrets amb cases on abunda l'explosió de colors. Els punts culminants del barri són el Caminito, un petit carrer on s'agrupen tots els estereotips del bari, i l'estadi del Boca Juniors, la Bombonera. 

Puerto Madero, un port fallit, construït a principis del segle XX però que de seguida es va fer petit a causa del mal disseny i dels abundants sediments que deixaven els riuets que desemboquen al mar de la plata. Avui dia, ha donat lloc a un conjunt de canals envoltat de magatzems que s'omplen de restaurants i d'hotels. I donen pas a un barri elegant i modern. La gracia de Puerto Madero com a barri és que per una banda esta físicament enganxat amb el centre (casa rosada...) i per l'altre dona a un bonic espai natural que et permet passejar tranquil·lament fins al mar. És una barri d'aquells on a tots ens agradaria viure-hi. En certa manera recorda als docks de Liverpool.

El centre de la ciutat,  el que els argentins anomenen Microcentro, es un barri d'oficines gris, amb grans edificis on s'enclaustren els funcionaris de l'estat,  aquí hi destaca la plaça de Mayo (o de les reivindicacions) amb la Catedral,  la casa Rosada i la casa del Cabildo (on es va declarar la independència!), envoltat d'una sèrie de carrers amb els típics edificis d'oficines i algun comercial. No massa res d'especial, tot aquest gran bloc et porta fins a l'Avenida 9 de Julio, coneguda per ser una de les més amples del mon i on destaca el monumental obelisc.

A la zona nord de la ciutat, trobem l'elegant barri de Recoleta, i mes enllà Palermo.Aquests barris destaquen per tenir a la part propera al riu, un gran continu de parcs, sense aturador. Palermo és un barri que convé visitar, especialment la zona de la Plaça Cortaza, perquè els carrers estan plens de botiguetes, cafès i locals per més tard. Una mica com la zona de Portal de l'Angel.
Entre els molts parcs que hi ha, destacar el jardí Japonés (no es broma), un dels més grans d'aquest estil fora del país nipó.

A nivell practic, Ens varem allotjar al tranquil barri de Recoleta,  al hotel Intersur Recoleta. Molt correcte,  bé tampoc era barat. Queda a prop del cementiri de Recoleta, que et condueix cap a la rua de parcs que ressegueixen la "riva" nord de la ciutat. 

M'agradaria poder recomanar alguna banda on anar a fer una parrillada argentina, però no varem trobar cap lloc espectacular, i en canvi tots els llocs on varem menjar, ja sigui carn o pasta eren ben correctes.

A nivell de curiositat, mentre aquí Xile pels carrers bàsicament es veuen cotxes asiàtics, la majoria Coreans, a Buenos Aires,  et sopren veure la quantitat de Renaults, Citroens i petits Volkswaguen, a causa de les restriccions d'entrada de vehicles que hi apliquen. Casi que només es poden vendre cotxes fabricats al propi país.

 I si amb això no en tens prou...
Des de Buenos Aires, sempre tens la opció d'agafar l'avió i anar 2 o 3 dies fins a Iguaçú. Si has fet el viatge fins aquí, val la pena fer aquest petit esforç. 
Com excursió d'un dia, ens hauria agradat anar fins a la ciutat colonial, Colonia del Sacramento, a Uruguay, però al final t'adones que Buenos Aires dona per bastant, i no ens va donar temps. Hi ha ferris que et permeten fer l'excursió d'1 dia.

Cerveses Xilenes...

He de reconèixer que abans de venir a Xile, amb prou feines sabia què és un dels principals exportadors de vins a nivell mundial, junt amb Califòrnia, Catalunya, França, Itàlia.... però mai m'havia plantejat si haurien cerveses i com serien. La primera sorpresa va ser descborir una gran varietat de marques i de cerveses, moltes gracies a la gran cólonia alemanya que va arribar al sud de Xile.  

Més tard he sabut que moltes d'aquestes marques pertanyen a una única empresa i es fan al mateix lloc, per la CCU (Compañía Cervercerias Unidas); i que tenen una marca per cada segment de la població. Però que com esta passant últimament a molts altres països de tradició vinícola, darrerament han aparegut moltes micro-cerveseries que ajuden a dinamitzar el mercat i l'omplen de color.

Aquestes són algunes de les cerveses més representatives:

• Kunstmann Torobayo. La Kunstmann es una de les perles Xilenes. Fabricada a la regió de Valdivia, de tradició alemanya, és una cervesa àmbar amb el cos just i un sabor molt elegant. És la meva preferida, excepte a l'estiu que prefereixo la Kunstmann lager o la Miel, per innovar.
  Es d'agrair una empresa de la Kunstmann, per la seva capacitat de generar noves varietats. Ara estant presentant una cervesa amb gerds, suposo que orientada al públic femení.
• Crater. Micro-cerveseria.Neix al peu del volcà Villarica. Una rossa molt elegant, amb el cos adequat, però sense desbocar els sabors.
• Grassau, una altre Micro-cerveseria de la zona de Villarica. Si la Crater hem va agradar per la seva elegància, la Grassau hem va decepcionar el seu gust extremadament aspre.
• Capital i Szot. són dues petites Microcerveseries. Les dues coincideixen en ser unes rosses aspres i sense filtrar. No les he tornat a comprar.
• Royal Guard. Intenta ser la cervesa premium de la ccu. És una rossa molt suau sense caràcter ni pretensions; recorda a la Heineken (que fabriquen al mateix lloc); entra molt bé fresqueta
• Cristal. Una de les marques principals de la ccu.. Es la rossa del dia a dia. Molt fresca i suau i molt adequada per l'estiu.
• Escudo. ccu. Intensa de sabor, amb cos amarg. De batalla i per mi a evitar. No se com está de preus, però per la orientació hauria de ser barata.
• Kross. Micro-cerveseria. Una rossa semi-artesanal, té cos i un gust lleugerament intens que la fa especial. És notable.
• Austral. La cervesa de la Patagònia. A la foto apareix la negra, lleugerament acaramel·lada i, aquesta si, amb cos.
• A.K. Damm. Que hem de dir, ja l'hem provada tots. Aquí a Xile et fa sentir com a casa. Tot i que la Estrella Damm es la que mostra la marca Barcelona gracies a una bona campanya del importador la podem trobar a molts dels locals de Santiago :-)

Aquestes són les més representatives, però no perdo la oportunitat de provar-ne d'altres. Per exemple, a l'Illa de Pasqua vam degustar la Mahina. Dia a dia, apareixen noves marques i varietats. Prova de que el mercat es ben dinàmic.

Estat policial...

Una de les coses que més et sorprèn quan arribes a Xile és la quantitat de Policies (Carabineros o Pacos com els coneix tothom) que hi ha pel carrer. Al principi penses "chuta" potser és perquè treballo a prop del centre polític del país. Però a mesura que hem anat fent excursions for de la ciutat hem vist que hi ha més cuartelillos dels carabineros que pobles.

La sensació la mateixa que deuríem tenir a Catalunya com quan antigament estàvem infestats de Guàrdia Civils.

La imatge es d'una manifestació d'estudiants, just abans que desenvainessin les porres i les lacrimògenes...

Published with Blogger-droid v2.0.4

Farmacies i farmacies...

Les farmacies Xilenes no tenen res a veure amb les Catalanes. Mentre nosaltres estem acostumats a un mercat regulat pel govern. Aquí ens trobem amb la llei de la jungla. El mercat Xilè està operat per un petit numero de grans cadenes que obren les seves botigues on els hi convé i posen els medicaments als preus que volen. Fins i tot havent passat en alguna casos que han pactat per mantenir els preus artificialment alts.

La part divertida de la história es que les farmacies petites, com la de la foto, han de ser més agresives en les seves ofertes. Aquesta té el Viagra en oferta però n'hi a algunes que van més a sac i que són Farmacia/Sex-Shop...

Published with Blogger-droid v1.7.4

Innovacions en anuncis als semafors...

A Xile et trobes venedors de tot tipus als semàfors (fruita, gelat, flors, carregadors pel cotxe...) a part dels tipics malabaristes. Però el que encara no havia vist mai és que dues noies despleguin un cartell d'una empresa seriosa com LAN.

Mai ens deixaran de sorprendre... En tot cas, com a publicitat es força agressiva, perquè estan posades en un semàfor bastant complicat en ple centre econòmic de Santiago.

Published with Blogger-droid v1.7.4

Iguaçú / Iguazú ...

Entre Argentina i Brasil, hi trobem un dels conjunts de cascades més grans i espectaculars del món, les Cascades (o Catarates en mal català) d'Iguaçú. 

El viatge ideal, no només per qui vulgui conèixer aquest gran conjunt de cascades, sinó també per qui vulgui tornar a casa amb el Passaport ple de segells, perquè es troben al costat d'un enclavament fronterer entre Argentina, Brasil i Paraguai.

Mostra Iguaçú en un mapa més gran

Se l'ha d'anomenar conjunt de Cascades, perquè en el fons el que trobem es que en un meandre del riu, l'aigua fa un desnivell de casi 100 metres. La gracia, es que aquest meandre fa un parell de kilometres d'amplada i l'aigua acaba baixant com pot per un gran número de salts. El més espectacular és la Garganta del Diablo, perquè esta a la part més concèntrica del meandre, i allà és on hi baixa la toba d'aigua de debò.
Però si hi vas un dia d'aquells on el riu baixa fort, pots veure com l'aigua t'envolta i salta per tot arreu. Mai havia vist tanta aigua junta.

A nivell de visites, explicar que la visita es pot fer des dels dos països. Tant Argentina com Brasil han habilitat un complex turístic a cada costat del riu Iguaçú. La part brasilenya es la que està més ben arreglada  (hi ha més plata), però "només" pots veure de la Garganta de Diablo i algunes vistes de l'altra banda del riu. En canvi, la part Argentina dona per més, perquè no només tens accés directe a la Garganta del Diablo, sinó que també et dóna accés a una gran quantitat de salts i saltirons d'aigua i a una visió més general de la selva. En condicions normals, la part de Brasil la pots visitar en 1 dia i l'Argentina són 2 dies.

Per cert, val la pena no només encegar-se amb els saltants d'aigua, perquè tanta aigua va acompanyada de selva tropical, i acompanyant a la selva hi ha una bona quantitat d'animals molt exòtics per nosaltres. Des dels petits Coatis, uns petits mamífers que es mengen tot el que poden robar, passant pels Tucans (veure foto), micos,  iguanes, petits al·ligàtors, papallones, tortugues....

Al costat de la porta del centre de visites brasiler, pots trobar-hi el Parque das Aves. Un petit zoo ple d'ocells de la regió, i en especial els Tucans i els Colibris. És molt xulo, perquè els animalons es deixen casi tocar. Atenció, perquè a l'entrada només accepten efectiu.

Informació Practica.

A nivell practic, pots arribar-hi en avió tant des de la part Argentina com des de la Brasilenya. Per comoditat es recomanable allotjar-te al païs des del que has arribat. En el nostre cas, des de Xile ens va ser molt més fàcil volar via Buenos Aires fins la zona de Puerto Iguazú.

Puerto Iguazú es un petit enclavament Argentí que té poc més que la infraestructura turística bàsica per allotjar els turistes que van a visitar les cascades, i 4 dutie frees perquè els brasilenys puguin anar a comprar a bon preu. Tot i així, varem trobar que l'oferta hotelera estava força bé i té bastants hotels de gamma mitjana. Nosaltres varem triar un hotelet acabat de inaugurar, l'Hotel Jardin de Iguazú, que val la pena recomanar per la bona qualitat/preu i perquè està a 5 minuts de l'estació d'autobusos. Per sopar, us recomanem anar a fer una parrillada típicament Argentina a El Quincho del Tio Querido, (15€ per cap).

Per anar de l'hotel a les cascades argentines varem utilitzar els autobusos, que t'hi porten per un preu irrisori (menys de 2€). També tens autobusos per anar fins a la part brasilenya (uns 15€). Però si vols fer el combinat cascades + presa d'Itaipú el més senzill és un taxi durant tot el dia per uns 50€.

Es interessant indicar que Argentina es més barat en general que Brasil. Però curiosament, a l'Argentina enviar postals des del complex turístic té un preu extremadament abusiu, sobre 10€. I Ciudad del Este a Paraguai (on no vam anar) és el lloc on van els jubilats argentins,  a comprar els radiocassets pel cotxe. Ens van dir, que podies comprar gadgets a bon preu, però que un cop a casa tenies molts números de que la caixa estigues plena de pedres.

Itaipú Binacional.

Molt a prop de les cascades, també hi trobem un altre element a destacar, la Presa binacional d'Itaipú (i aquí et diuen el mateix des de Brasil), que controla el flux del riu Paranà, just a la frontera entre Brasil i Paraguai. La presa d'Itaipú és la segona presa més gran del mon, després de la de les 3 gorges a la Xina. Cal pensar que aquesta presa es tant potent, que produeix el 90% de l'energia de Paraguai i el 20% de la del Brasil, de manera què és la que produeix més energia del mon.

Realment, recomano donar un cop d'ull al mapa per fer-se una idea de les dimensions del projecte, perquè només el pantà que acumula l'aigua de la presa fa més de 100 km.

Com bons enginyers, no varem voler deixar perdre l'oportunitat de visitar aquesta meravella de l'enginyeria. La visita esta molt ben feta i és interessant, però un pel massa adoctrinadora. Nosaltres ens varem limitar a fer la visita panoràmica, però si haguéssim tingut més temps hauríem fet la visita especial que et permet veure també l'interior de la presa i els seus conceptes tècnics.

Cotxes amb missatge...

Una costum molt xilena és la d'escriure missatges a la finestra de darrera dels cotxes. Pot ser qualsevol cosa, escrits de suport a la Marató que farà la tele xilena o reivindicacions polítiques com els missatges en contra de les preses a la Patagònia. L'important es portar-hi alguna cosa.

Alguns locals, que afirmen no haver-ho fet mai, diuen què fan servir pintura d'aigua.

Una altre curiositat és que quan són les festes pàtries molta gent també posa banderetes xilenes al cotxe. Purament com si fossin ministres.

Published with Blogger-droid v1.7.4

Futbol com el d'abans...

La setmana passada vaig anar a veure un partit entre la Universidad de Chile i el Flamengo d'en Ronaldinho, corresponent als vuitens de final de la Copa Sud-americana, l'equivalent a la nostra Europa League. El resultat va ser el de menys, d'  1 a 0 a favor de la U. de Chile i a en Ronaldinho ni se'l va veure.. Per mi, que estic acostumant anar al Camp Nou, puc dir que va ser una experiència molt diferent.

Només per començar, l'entrada a galliner (=no numerada) costava 6000 pesos (= 9€). Al arribar a l'estadi, una munió de gent amb les samarretes blaves de la U, i moltissima gent venent coses. No com a Barcelona, que hi ha 3 o 4 parades de bufandes a cada entrada del recinte més o meys fixes i organitzades. Hem refereixo a moltes parades totalment improvisades que venien samarretes, banderes,  cacauets, xorripans (=entrepants de botifarra)... i a uns preus molt raonables. Per exemple, en José es va comprar una bandera per 2000 pesos (= 3€),  això sí, el pal va aguantar només la primera part.

Dins del estadi, hem va sorprendre la densitat en que estàvem apilotonats, casi tocaves el de la fila del davant. Però el que més hem va impactar va ser que la gent de la barra (= aficionats radicals) no va parar de cantar des del primer moment, una melodia continua.  I sorpresa, de seguida van aparèixer les bengales, petards, s focs artificials.... quan passava alguna cosa important no faltaven.
La nota casi irònica, va ser que mig partit des de megafonia van demanar que la gent no utilitzes els punters lasers contra els jugadors del Flamengo, perquè els hi podria caure una multa de la federació. Però de les bengales, ni una paraula...

Ara només queda esperar que la U. de Chile vagi passant rondes i vingui algun altre dels grans equips de la regió (encara queden vius el Vasco de Gama i el Velez Sarfiel).