Impressores amb Passaport...

Fa uns anys us vaig parlar de les impressores d'injecció de tinta, com un producte captiu. La compres a un preu raonable, però després et venen la tinta més cara que una bona Ginebra. Per als fabricants, la tinta és com el petroli per als Xeics àrabs.

Però en aquell moment encara no havia descobert que les impressores necessiten passaport per poder viatjar. ¿Que vull dir amb això?  Ben senzill, les impressores comprades a Asia o Amèrica, no funcionen a Europa. No es que deixin de funcionar ipso-facto només creuar la frontera, sinó que els fabricants han dividit el món en diverses regions i cada impressora només és compatible amb la tinta de la seva regió. 

En el nostre cas, varem portar una impressora Hewlett-Packard (HP) de Xile (en vaixell), i un cop acabada la tinta, quan varem anar a comprar un recanvi, la sorpresa va ser que no hi havia manera de trobar-ne. Primer perquè no n'hi havia cap del fabricant amb el mateix codi, i un cop amb els compatibles, directament per missatge d'error.

Els fabricants de DVD van fer el mateix, i no ens va agradar. Però com a mínim als DVD apareixia un codi de regió al paquet i sabies a que t'arriscaves. En canvi amb les impressores la regionalitzacíó s'ha mantingut "bajo un tupido velo" i no apareix ni en el paquet, ni especificacions tècniques ni en les instruccions. 

Només se'n troben referències als fòrums d'usuaris que s'emporten la bona noticia quan arriben a casa després d'un llarg viatge: 1, 2.  I segons apareix als fòrums, tant Epson, com Canon com HP fan el mateix.

Esta clar que regionalització permet als fabricants mantenir polítiques de preus diferents a cada regió, "minimitzant" els riscos de que algú porti la tinta d'estranquis, com qui baixa tabac d'Andorra. Però el que es indecent es que ho mantinguin en secret com qui no vol la cosa. Al final, es una mostra més de com els mercats monopolistics s'emporten els drets del client per davant, sense cap mena de contemplació.

On ets?

El meu mòbil, un Nexus 5, està totalment lligat a l'ecosistema d'aplicacions de Google. Per exemple, cada dia 1 hem mostra aquest informe amb un resum del que he fet el mes anterior. Quanta estona he caminat, quanta estona he anat amb bicicleta... (tot i que la bicicleta no sempre). A més a més, quan vaig a la Maquinista o qualsevol altre centre comercial, hem diu on puc anar a menjar i la cartellera dels cinemes. Últimament fins i tot hem diu on he aparcat el cotxe.

Tot això es la part positiva de la història, l'altre és quan vas a veure el Location History a Google Maps i t'adones que aquestes petites coses que t'ensenya el mòbil van molt més enllà i que et tenen totalment registrat. Minut a minut.

El problema no es tant, les dades que tenen de tu, sinó qui hi pot accedir i com es faran servir. Quin serà el proper pas. Si detecten que anem molt sovint a segons quins llocs amb una persona de l'altre sexe et mostraran anuncis de bufets d'advocats?

La clau es tenir clar que Google (o Facebook, o .....) no ens cobren per fer servir els seus serveis. Però això no vol dir que sigui de franc.

Buenos Aires...

Abans d'anar a Buenos Aires, teníem tres prejudicis sobre els portenys:

1. Fan molt xivarri quan parlen i se'ls sent a kilometres de distància.
2. Serà una ciutat super-sorollosa, mig caòtica, a l'estil de Nàpols.
3. Condueixen com el cul.

Però després d'uns dies a la seva ciutat, i per ser justos, se'ls ha de reformular d'aquesta manera:

1. Quan estan al seu habitat natural, no criden, parlen a un volum més normal. Fins al punt que un dia varem estar prenent un cafè (+ pastis) al barri de Palermo, i allò semblava Barcelona. Això si, quan parlen mantenen la entonació i el parlar que tots coneixem amb el seu "sha" en lloc de les j.
2. Potser perquè estavem a un bon barri, Recoleta, però el soroll era el normal del transit. Excepte el dels autobusos destartalats. A més a més, no se senten alarmes cada 5 minuts com a Santiago!
3. Es cert, condueixen com el cul. No fan servir l'intermitent quan canvien de carril; d'un carril en fan 2... Però igual que al punt anterior, no utilitzen el clàxon contínuament com els Xilens.

Fins ara havíem fet algunes escales als aeroports de Buenos Aires, i fins i tot, aprofitant que l'Aeroparque esta al costat del Mar de la Plata, havíem passejat  pel costat del riu. Pero no se'ns passava pel cap tornar a Europa sense visitar una de les ciutats més importants del continent.

Buenos Aires, és la capital de l'Argentina, els que habiten l'altre costat de la Cordillera, una gran urb de 3 milions d'habitants, però 12 a la seva regió metropolitana. La ciutat portenya, es una ciutat de barris, cadascun d'ells amb la seva història i el seu estil propi. I en el seu conjunt, una ciutat complexa però d'estil Europeu. En alguns moments, et pot recordar que estas en un barri una mica oblidat de Paris.

Mostra un mapa més gran

No pots sortir de Buenos Aires, sense visitar el barri de la Boca, lleugerament al sud cel centre, es com anar a Barcelona i no veure la Pedrera. Eminentment obrer i industrial, nascut sota l'ampra de la immigració genovesa, es un conjunt de carrer estrets amb cases on abunda l'explosió de colors. Els punts culminants del barri són el Caminito, un petit carrer on s'agrupen tots els estereotips del bari, i l'estadi del Boca Juniors, la Bombonera. 

Puerto Madero, un port fallit, construït a principis del segle XX però que de seguida es va fer petit a causa del mal disseny i dels abundants sediments que deixaven els riuets que desemboquen al mar de la plata. Avui dia, ha donat lloc a un conjunt de canals envoltat de magatzems que s'omplen de restaurants i d'hotels. I donen pas a un barri elegant i modern. La gracia de Puerto Madero com a barri és que per una banda esta físicament enganxat amb el centre (casa rosada...) i per l'altre dona a un bonic espai natural que et permet passejar tranquil·lament fins al mar. És una barri d'aquells on a tots ens agradaria viure-hi. En certa manera recorda als docks de Liverpool.

El centre de la ciutat,  el que els argentins anomenen Microcentro, es un barri d'oficines gris, amb grans edificis on s'enclaustren els funcionaris de l'estat,  aquí hi destaca la plaça de Mayo (o de les reivindicacions) amb la Catedral,  la casa Rosada i la casa del Cabildo (on es va declarar la independència!), envoltat d'una sèrie de carrers amb els típics edificis d'oficines i algun comercial. No massa res d'especial, tot aquest gran bloc et porta fins a l'Avenida 9 de Julio, coneguda per ser una de les més amples del mon i on destaca el monumental obelisc.

A la zona nord de la ciutat, trobem l'elegant barri de Recoleta, i mes enllà Palermo.Aquests barris destaquen per tenir a la part propera al riu, un gran continu de parcs, sense aturador. Palermo és un barri que convé visitar, especialment la zona de la Plaça Cortaza, perquè els carrers estan plens de botiguetes, cafès i locals per més tard. Una mica com la zona de Portal de l'Angel.
Entre els molts parcs que hi ha, destacar el jardí Japonés (no es broma), un dels més grans d'aquest estil fora del país nipó.

A nivell practic, Ens varem allotjar al tranquil barri de Recoleta,  al hotel Intersur Recoleta. Molt correcte,  bé tampoc era barat. Queda a prop del cementiri de Recoleta, que et condueix cap a la rua de parcs que ressegueixen la "riva" nord de la ciutat. 

M'agradaria poder recomanar alguna banda on anar a fer una parrillada argentina, però no varem trobar cap lloc espectacular, i en canvi tots els llocs on varem menjar, ja sigui carn o pasta eren ben correctes.

A nivell de curiositat, mentre aquí Xile pels carrers bàsicament es veuen cotxes asiàtics, la majoria Coreans, a Buenos Aires,  et sopren veure la quantitat de Renaults, Citroens i petits Volkswaguen, a causa de les restriccions d'entrada de vehicles que hi apliquen. Casi que només es poden vendre cotxes fabricats al propi país.

 I si amb això no en tens prou...
Des de Buenos Aires, sempre tens la opció d'agafar l'avió i anar 2 o 3 dies fins a Iguaçú. Si has fet el viatge fins aquí, val la pena fer aquest petit esforç. 
Com excursió d'un dia, ens hauria agradat anar fins a la ciutat colonial, Colonia del Sacramento, a Uruguay, però al final t'adones que Buenos Aires dona per bastant, i no ens va donar temps. Hi ha ferris que et permeten fer l'excursió d'1 dia.

Cerveses Xilenes...

He de reconèixer que abans de venir a Xile, amb prou feines sabia què és un dels principals exportadors de vins a nivell mundial, junt amb Califòrnia, Catalunya, França, Itàlia.... però mai m'havia plantejat si haurien cerveses i com serien. La primera sorpresa va ser descborir una gran varietat de marques i de cerveses, moltes gracies a la gran cólonia alemanya que va arribar al sud de Xile.  

Més tard he sabut que moltes d'aquestes marques pertanyen a una única empresa i es fan al mateix lloc, per la CCU (Compañía Cervercerias Unidas); i que tenen una marca per cada segment de la població. Però que com esta passant últimament a molts altres països de tradició vinícola, darrerament han aparegut moltes micro-cerveseries que ajuden a dinamitzar el mercat i l'omplen de color.

Aquestes són algunes de les cerveses més representatives:

• Kunstmann Torobayo. La Kunstmann es una de les perles Xilenes. Fabricada a la regió de Valdivia, de tradició alemanya, és una cervesa àmbar amb el cos just i un sabor molt elegant. És la meva preferida, excepte a l'estiu que prefereixo la Kunstmann lager o la Miel, per innovar.
  Es d'agrair una empresa de la Kunstmann, per la seva capacitat de generar noves varietats. Ara estant presentant una cervesa amb gerds, suposo que orientada al públic femení.
• Crater. Micro-cerveseria.Neix al peu del volcà Villarica. Una rossa molt elegant, amb el cos adequat, però sense desbocar els sabors.
• Grassau, una altre Micro-cerveseria de la zona de Villarica. Si la Crater hem va agradar per la seva elegància, la Grassau hem va decepcionar el seu gust extremadament aspre.
• Capital i Szot. són dues petites Microcerveseries. Les dues coincideixen en ser unes rosses aspres i sense filtrar. No les he tornat a comprar.
• Royal Guard. Intenta ser la cervesa premium de la ccu. És una rossa molt suau sense caràcter ni pretensions; recorda a la Heineken (que fabriquen al mateix lloc); entra molt bé fresqueta
• Cristal. Una de les marques principals de la ccu.. Es la rossa del dia a dia. Molt fresca i suau i molt adequada per l'estiu.
• Escudo. ccu. Intensa de sabor, amb cos amarg. De batalla i per mi a evitar. No se com está de preus, però per la orientació hauria de ser barata.
• Kross. Micro-cerveseria. Una rossa semi-artesanal, té cos i un gust lleugerament intens que la fa especial. És notable.
• Austral. La cervesa de la Patagònia. A la foto apareix la negra, lleugerament acaramel·lada i, aquesta si, amb cos.
• A.K. Damm. Que hem de dir, ja l'hem provada tots. Aquí a Xile et fa sentir com a casa. Tot i que la Estrella Damm es la que mostra la marca Barcelona gracies a una bona campanya del importador la podem trobar a molts dels locals de Santiago :-)

Aquestes són les més representatives, però no perdo la oportunitat de provar-ne d'altres. Per exemple, a l'Illa de Pasqua vam degustar la Mahina. Dia a dia, apareixen noves marques i varietats. Prova de que el mercat es ben dinàmic.

Estat policial...

Una de les coses que més et sorprèn quan arribes a Xile és la quantitat de Policies (Carabineros o Pacos com els coneix tothom) que hi ha pel carrer. Al principi penses "chuta" potser és perquè treballo a prop del centre polític del país. Però a mesura que hem anat fent excursions for de la ciutat hem vist que hi ha més cuartelillos dels carabineros que pobles.

La sensació la mateixa que deuríem tenir a Catalunya com quan antigament estàvem infestats de Guàrdia Civils.

La imatge es d'una manifestació d'estudiants, just abans que desenvainessin les porres i les lacrimògenes...

Published with Blogger-droid v2.0.4

Farmacies i farmacies...

Les farmacies Xilenes no tenen res a veure amb les Catalanes. Mentre nosaltres estem acostumats a un mercat regulat pel govern. Aquí ens trobem amb la llei de la jungla. El mercat Xilè està operat per un petit numero de grans cadenes que obren les seves botigues on els hi convé i posen els medicaments als preus que volen. Fins i tot havent passat en alguna casos que han pactat per mantenir els preus artificialment alts.

La part divertida de la história es que les farmacies petites, com la de la foto, han de ser més agresives en les seves ofertes. Aquesta té el Viagra en oferta però n'hi a algunes que van més a sac i que són Farmacia/Sex-Shop...

Published with Blogger-droid v1.7.4

Innovacions en anuncis als semafors...

A Xile et trobes venedors de tot tipus als semàfors (fruita, gelat, flors, carregadors pel cotxe...) a part dels tipics malabaristes. Però el que encara no havia vist mai és que dues noies despleguin un cartell d'una empresa seriosa com LAN.

Mai ens deixaran de sorprendre... En tot cas, com a publicitat es força agressiva, perquè estan posades en un semàfor bastant complicat en ple centre econòmic de Santiago.

Published with Blogger-droid v1.7.4

Iguaçú / Iguazú ...

Entre Argentina i Brasil, hi trobem un dels conjunts de cascades més grans i espectaculars del món, les Cascades (o Catarates en mal català) d'Iguaçú. 

El viatge ideal, no només per qui vulgui conèixer aquest gran conjunt de cascades, sinó també per qui vulgui tornar a casa amb el Passaport ple de segells, perquè es troben al costat d'un enclavament fronterer entre Argentina, Brasil i Paraguai.

Mostra Iguaçú en un mapa més gran

Se l'ha d'anomenar conjunt de Cascades, perquè en el fons el que trobem es que en un meandre del riu, l'aigua fa un desnivell de casi 100 metres. La gracia, es que aquest meandre fa un parell de kilometres d'amplada i l'aigua acaba baixant com pot per un gran número de salts. El més espectacular és la Garganta del Diablo, perquè esta a la part més concèntrica del meandre, i allà és on hi baixa la toba d'aigua de debò.
Però si hi vas un dia d'aquells on el riu baixa fort, pots veure com l'aigua t'envolta i salta per tot arreu. Mai havia vist tanta aigua junta.

A nivell de visites, explicar que la visita es pot fer des dels dos països. Tant Argentina com Brasil han habilitat un complex turístic a cada costat del riu Iguaçú. La part brasilenya es la que està més ben arreglada  (hi ha més plata), però "només" pots veure de la Garganta de Diablo i algunes vistes de l'altra banda del riu. En canvi, la part Argentina dona per més, perquè no només tens accés directe a la Garganta del Diablo, sinó que també et dóna accés a una gran quantitat de salts i saltirons d'aigua i a una visió més general de la selva. En condicions normals, la part de Brasil la pots visitar en 1 dia i l'Argentina són 2 dies.

Per cert, val la pena no només encegar-se amb els saltants d'aigua, perquè tanta aigua va acompanyada de selva tropical, i acompanyant a la selva hi ha una bona quantitat d'animals molt exòtics per nosaltres. Des dels petits Coatis, uns petits mamífers que es mengen tot el que poden robar, passant pels Tucans (veure foto), micos,  iguanes, petits al·ligàtors, papallones, tortugues....

Al costat de la porta del centre de visites brasiler, pots trobar-hi el Parque das Aves. Un petit zoo ple d'ocells de la regió, i en especial els Tucans i els Colibris. És molt xulo, perquè els animalons es deixen casi tocar. Atenció, perquè a l'entrada només accepten efectiu.

Informació Practica.

A nivell practic, pots arribar-hi en avió tant des de la part Argentina com des de la Brasilenya. Per comoditat es recomanable allotjar-te al païs des del que has arribat. En el nostre cas, des de Xile ens va ser molt més fàcil volar via Buenos Aires fins la zona de Puerto Iguazú.

Puerto Iguazú es un petit enclavament Argentí que té poc més que la infraestructura turística bàsica per allotjar els turistes que van a visitar les cascades, i 4 dutie frees perquè els brasilenys puguin anar a comprar a bon preu. Tot i així, varem trobar que l'oferta hotelera estava força bé i té bastants hotels de gamma mitjana. Nosaltres varem triar un hotelet acabat de inaugurar, l'Hotel Jardin de Iguazú, que val la pena recomanar per la bona qualitat/preu i perquè està a 5 minuts de l'estació d'autobusos. Per sopar, us recomanem anar a fer una parrillada típicament Argentina a El Quincho del Tio Querido, (15€ per cap).

Per anar de l'hotel a les cascades argentines varem utilitzar els autobusos, que t'hi porten per un preu irrisori (menys de 2€). També tens autobusos per anar fins a la part brasilenya (uns 15€). Però si vols fer el combinat cascades + presa d'Itaipú el més senzill és un taxi durant tot el dia per uns 50€.

Es interessant indicar que Argentina es més barat en general que Brasil. Però curiosament, a l'Argentina enviar postals des del complex turístic té un preu extremadament abusiu, sobre 10€. I Ciudad del Este a Paraguai (on no vam anar) és el lloc on van els jubilats argentins,  a comprar els radiocassets pel cotxe. Ens van dir, que podies comprar gadgets a bon preu, però que un cop a casa tenies molts números de que la caixa estigues plena de pedres.

Itaipú Binacional.

Molt a prop de les cascades, també hi trobem un altre element a destacar, la Presa binacional d'Itaipú (i aquí et diuen el mateix des de Brasil), que controla el flux del riu Paranà, just a la frontera entre Brasil i Paraguai. La presa d'Itaipú és la segona presa més gran del mon, després de la de les 3 gorges a la Xina. Cal pensar que aquesta presa es tant potent, que produeix el 90% de l'energia de Paraguai i el 20% de la del Brasil, de manera què és la que produeix més energia del mon.

Realment, recomano donar un cop d'ull al mapa per fer-se una idea de les dimensions del projecte, perquè només el pantà que acumula l'aigua de la presa fa més de 100 km.

Com bons enginyers, no varem voler deixar perdre l'oportunitat de visitar aquesta meravella de l'enginyeria. La visita esta molt ben feta i és interessant, però un pel massa adoctrinadora. Nosaltres ens varem limitar a fer la visita panoràmica, però si haguéssim tingut més temps hauríem fet la visita especial que et permet veure també l'interior de la presa i els seus conceptes tècnics.

Cotxes amb missatge...

Una costum molt xilena és la d'escriure missatges a la finestra de darrera dels cotxes. Pot ser qualsevol cosa, escrits de suport a la Marató que farà la tele xilena o reivindicacions polítiques com els missatges en contra de les preses a la Patagònia. L'important es portar-hi alguna cosa.

Alguns locals, que afirmen no haver-ho fet mai, diuen què fan servir pintura d'aigua.

Una altre curiositat és que quan són les festes pàtries molta gent també posa banderetes xilenes al cotxe. Purament com si fossin ministres.

Published with Blogger-droid v1.7.4

Futbol com el d'abans...

La setmana passada vaig anar a veure un partit entre la Universidad de Chile i el Flamengo d'en Ronaldinho, corresponent als vuitens de final de la Copa Sud-americana, l'equivalent a la nostra Europa League. El resultat va ser el de menys, d'  1 a 0 a favor de la U. de Chile i a en Ronaldinho ni se'l va veure.. Per mi, que estic acostumant anar al Camp Nou, puc dir que va ser una experiència molt diferent.

Només per començar, l'entrada a galliner (=no numerada) costava 6000 pesos (= 9€). Al arribar a l'estadi, una munió de gent amb les samarretes blaves de la U, i moltissima gent venent coses. No com a Barcelona, que hi ha 3 o 4 parades de bufandes a cada entrada del recinte més o meys fixes i organitzades. Hem refereixo a moltes parades totalment improvisades que venien samarretes, banderes,  cacauets, xorripans (=entrepants de botifarra)... i a uns preus molt raonables. Per exemple, en José es va comprar una bandera per 2000 pesos (= 3€),  això sí, el pal va aguantar només la primera part.

Dins del estadi, hem va sorprendre la densitat en que estàvem apilotonats, casi tocaves el de la fila del davant. Però el que més hem va impactar va ser que la gent de la barra (= aficionats radicals) no va parar de cantar des del primer moment, una melodia continua.  I sorpresa, de seguida van aparèixer les bengales, petards, s focs artificials.... quan passava alguna cosa important no faltaven.
La nota casi irònica, va ser que mig partit des de megafonia van demanar que la gent no utilitzes els punters lasers contra els jugadors del Flamengo, perquè els hi podria caure una multa de la federació. Però de les bengales, ni una paraula...

Ara només queda esperar que la U. de Chile vagi passant rondes i vingui algun altre dels grans equips de la regió (encara queden vius el Vasco de Gama i el Velez Sarfiel).
 

Un any a Xile...

Demà al matí farà un any just que varem arribar a Xile,  i mentre escrit aquest mail ja estàvem sobrevolant l'Atlàntic, fins arribar a l'altre punta del mon. 

Vull aprofitar aquesta mena d'aniversari per deixar anar les 10 coses que més ens han agradat i les que menys ens han agradat de país d'acollida. Val a dir que no es una llista exhaustiva, sinó que son les coses que ens han vingut al cap mentre feiem el sopar.

Positives

1. La natura. Desert, boscos de cactus, boscos frondosos, estepa, volcans, grans muntanyes, pingüins, alpacas... la llista no s'acaba mai.

2. San Pedro d'Atacama. Tot i que hi vaig perdre un tros de dent pel camí, sens dubte la millor escapada que hem fet per Xile.  

3. El vi. Especialment els de la varietat Carmenere de la vall de Colchagua.

4. La Cervesa. Una bona Kuntsmann Torobayo,  ambar amb la intensitat justa.

5. El parc del Bicentenario a Vitacura. Parcs com aquest ens caldrien a Barcelona.

6.. La teca (Les humitas, el Pastel de Choclo).
7. Les parades de taronges arran d'autopista. Molt autèntic i economic.
8. La Selva Patagònica.
9. Les cireres i les xirimoies.
10. Que a la nit refresqui. Per molta calor que faci de dia, a la nit sempre baixem dels 20 graus. Fa enveja!

Negatives

1. Les diferencies socials. Els rics són molts rics i els pobres molts pobres;  a sobre el sistema tendeix a perpetuar-se per culpa de la sanitat i educació privades.

2. El formatge. És terrible. No té gust a res. Només serveix per fondre.

3. Els hàbits de treball a la feina. Van al seu ritme... A vegades et trobes gent en certs càrrecs que no saps com ha arribat allà. (Per sort hi ha algunes molt bones excepcions, ja saben qui són).

4. Els gossos abandonats al carrer. Els centres de tots els pobles grans ciutats n'estan plens. És molt trist. Com a mínim no són violents.

5. Que no arribi el vaixell. Xile és com una illa en termes comercials. Tenim molt poca varietats, i moltes vegades s'acaben les coses. De manera que has d'esperar el següent carregament i molts cops el que arriba ja es diferent.

6. Que canviïn d'equip segons bufa el vent. Els que l'any passat anaven amb el Madrid, aquest any miren tots els partits del Barça....

7. La Televisió. Mai havíem tingut tants canals al cable, mai aviem vist tants anuncis.

8. El reciclatge, aquí no hi ha ni costum de reciclar ni costum d'estalviar energia. Molt trist. Com a mínim he aconseguit que a la planta on treballo es recicli el paper i que l'aire condicionat no baixi de 24ºC (ells el tindrien a estones a 19º i a estones a 25º).

9. Com condueixen. Es transformen quan agafen un cotxe.

10. La baixa de paternitat de només 5 dies... i que m'enganxi a Xile serà una putada.

Incentivar el vot...

I el títol de l'entrada es irònic. El divendres vaig rebre la carta amb les instruccions que he de seguir per poder votar per correu des de Xile, com a persona inscrita en el cens de residents a l'estranger. Segons el que diu la carta he d'enviar la seguent informació:

1. Fotocopia del DNI. Això es fàcil.
2. Fotocopia del Passaport, "expedido por las autoridades españolas". Molt bé, capo problema. Però encara hem pregunto qui més pot expedir passaports.
3. Certificat de nacionalitat. No ho tinc ni per casualitat. Però si tens el DNI i el Passaport, no queda prou demostrat ja que tens la nacionalitat? No és com a mínim redundant?
4. Certificat d'inscripció al registre consultar. L'he de tenir per alguna banda.

Hem sorprèn que ara et demanin tot això. Perquè fa un any, quan vaig arribar a Xile, ja vaig anar un dia al consultat a inscriurem i vaig presentar tot el paperam. I ara m'ho tornen a demanar tot una altre vegada.

Per sort el consultat està a prop de casa, i obre amb un "ampli" horari de 9h a 13h. Com veieu, amb totes les facilitats t'hi posen, qui no voti a les properes eleccions, serà per pur caprici...

Rapa Nui, Illa de Pasqua...

A 3700km de la costa Xilena, i a 2000km de l'illa més propera, l'illa de Pasqua (també anomenada Rapa Nui) és una petita illa perduda al bell mig de l'oceà Pacific. Només té 5000 habitants i un sol poble, però tot i així es coneguda per tots gracies als Moais que ens han deixat els pobladors originals de l'illa.

Mostra un mapa més gran

Administrativament depèn de Xile, però geogràficament és l'última illa de la Polinèsia. Per això et trobes una estranya combinació de persones amb aspecte Polinesi que parlen i tenen la forma de fer d'un Xilè. Tot i que també es veritat, que fins a un cert punt s'han mantingut la llengua i les tradicions dels habitants originals de Rapa Nui. I com a tot arreu on hi ha una metròpoli que ha portat les seves lleis i la seva cultura, hi ha un conflicte latent...

Geogràficament, es un triangle de 20km per 6km d'ample. Segons sembla es va formar a partir de 3 volcans, a cada extrem, que finalment la van unir en un sol bloc. Tot i ser una illa volcànica, es força plana. A més a més, malgrat tenir un clima semi-tropical i rebre força pluja, es una gran catifa verda. Però casi no hi ha arbres, perquè les antigues tribus Rapa Nui se'ls van carregar tots al seu moment.

Actualment, les coses han canviat molt, i tots els habitants de l'illa viuen en un únic nucli, Hanga Roa, on hi ha des del "colmadu" més petit, fins l'aeroport. La resta de l'illa queda casi exclusivament pels Moais i pels cavalls salvatges que van retallant l'herba tranquil·lament.

Que pots fer?

En una volta ràpida, l'illa està vista en un parell de dies. Es pot recorrer en 4x4, en moto o fins i tot es prou petita com per fer-ho en bicicleta. Bàsicament hi ha dues rutes, la gran i la petita.

Això si, es molt recomanable aprofitar la primera tarda a l'illa (l'avió arriba a les 14h) per visitar el museu antropològic on aprendre els conceptes bàsics.

La ruta gran, consisteix a fer una volta ampla per l'illa que et porta fins a Anakena, la única platja de l'illa, i després fins a Rano Raraku, la pedrera on feien els Moais. Fent parada a tots els Ahus (centre cerimonial), tinguin Moais o no, que et trobis pel camí. Pot semblar poca cosa, però es una ruta molt xula. Per una banda:

Anakena = platja d'arena blanca i aigües transparents + palmerar + gespa verda + Moais (veure foto més amunt) + volcà

I després, perquè la pedrera, que es troba a la pendent d'un volcà hi ha moltíssims Moais, uns 500. I estan allà com si haguessin caigut del cel (o sortit de la terra com bolets).

La segona ruta, consisteix en anar primer a Puna Pau, la pedrera on feien els Pukao (barrets dels Moai, de 10 tones), després pots pujar al volcà Maunga Terevaka per veure vistes panoràmiques de l'illa. I a la tarda, abans no tanquin, es important pujar a un altre volcà, el Rano Kau, que hi ha just al costat de Hanga Roa. Aquesta última activitat val molt la pena, perquè el crater del volcà es molt espectacular i perquè a l'extrem superior hi ha l'antic centre cerimonial d'Orongo amb unes vistes espectaculars.

Per qui els hi agradi el submarinisme, les aigües que envolten l'illa són càlides i transparents. La visibilitat ronda els 40m. Per això la Mariona va aprofitar per fer submarinisme. Jo hauria volgut fer snorkel, però per calendari no vaig poder.

Avituallament

Com que el flux d'entrada/sortida de turistes està limitat per l'únic vol diari de la LAN, tampoc pots esperar que hi hagi un gran número de turistes. I per tant, hi ha el que hi ha, i tampoc no s'espera que la infraestructura turística creixi molt més. Pels que vulguin "soltar la plata" hi ha l'hotel Explora, i sinó la resta ja son hotels més o menys familiars de gamma mitja. Nosaltres varem optar pel Mana Nui a partir dels comentaris de la Lonely Planet, es correcte i té la bondat d'estar literalment a 4 passes d'un conjunt de Moais i d'un centre cerimonial, de manera que pots anar a saludar els Moais de bon matí.

Els preus de l'illa de Pasqua, son força més cars que els de Xile. Realment pagues el preu de l'aillament. Heu de tenir en compte les begudes poden ser 2 o 3 cops més cares que al continent. En canvi el menjar és més car, però tampoc excessiu. A destacar els sucs de fruita local, excel·lents.

El que t'adones quan arribes a l'illa, es que la majoria de visitants, avisats dels preus, venen carregats de neveretes d'aquestes de pic-nic amb begudes i menjar. Es a dir, que no us faci vergonya.

Per acabar, una cosa que hem va fer molta gracia és que totes les cases de l'illa tenen el seu plataner. I té pinta que l'arbre dona fruits tot l'any. Quin luxe...

Conclusió
Arribar fins aquí es car, i requereix molt de temps, 5 hores de vol des de Santiago. L'illa es molt xula per la seva natura i per tot allò que l'envolta. Però sincerament, jo només hi aniria si ja estas per la zona. Ja sigui per Xile o per la Polinèsia. Anar-hi especialment des de Catalunya, quedaria només pels fanàtics dels Moais.

Anem de concert?

Una curiositat que hem detectat és que la majoria de grups de renom que baixen fins a Xile són aquells, que per dir-ho d'alguna manera ja han passat els seus millors moments. Així, aquesta primavera vindran Aerosmith (cancel·lat per problemes mèdics?), Guns&Roses, Ringo Star, Pearl Jam, Judas Priest.... i la tardor, a part de U2, que donen literalment la volta al món, varen venir Roxette (la cantan directament no tenia veu) i Paul McCartney.

En resum, tota l'entrada ve per penjar aquesta foto que vaig fer l'altre dia d'un Metro tot decorat amb els anuncis de Ringo Strar, Guns&Roses i Pearl Jam. Casi que feia por pujar-hi i transportar-te directament fins a finals dels 80à.

Val dir, que com a excepció a la regla, aquest any va haver-hi una edició del Lollapaloza, amb els de Killers com a cap de cartell. Però una flor no fa estiu.

Un altre tema és el preu. Aquí en general els preus són més als que a Barcelona. El motiu crec què és doble, és molt més car venir a Xile que a Barcelona. Estem lluny de tot arreu.  I també, perquè aquí a vegades els agrada més demostrar que poden pagar,  i per això ofereixen entrades VIP, super-VIP... a preus molt més elevats. Al concert de Paul McCartney les entrades VIP a primera fila valien 1.500€...

ps. Hem fa molta rabia no poder anar al concert de Mando Diao per la Mercè...

Venedor ambulant...

Un venedor de peix, en ple centre de Valparaiso. Per sort es hivern i feia fresqueta. Llastima que no vaig ser prou ràpid per fer també una foto al venedor d'escombres i fregones que hi havia just al costat...

Excursió: Parque Nacional Radal Siete Tazas

A uns 200 km al sud de Santiago hi trobem el parc nacional Radal Siete Tazas, una bonica vall ja a la pre-cordillera on el riu Claro ha esculpit uns petits gorgs en forma de tassa dins la pedra volcànica.

Es una excursió que es pot fer, forçant la maquina, en un sol dia des de Santiago, però es recomanable fer almenys una nit a la zona per anar més tranquils.

Com podeu veure, els gorgs entrellaçats fan unes formes força curioses. A part de les Sietes Tazas,  hi ha un parell de salts d'aigua força espectaculars (el Velo de la Novia i el Salto de la Leona). El millor de tot és que la CONAF (els parcs naturals xilens) han treballat molt bé la zona i l'excursió està molt ben marcada mitjançant senders super ben arreglats que serpentegen per un bosc ja molt més verd i humit que recorda a la zona de Santa Fe del Montseny.

Una mica més amunt, hi ha el Valle Parque Ingles, que es el punt de partida de diverses excursions sobre en una bonica vall. Els més excursionistes poden optar per fer nit allà i caminar una mica més.

 

La vall de Curicó

La zona de proveïment de l'excursió és Curicó, una ciutat mitjana envoltada d'una important zona vinícola. De manera que a part de pujar fins las Siete Tazas, també por aprofitar un dia o dos per a recorre les diferents vinyes.
Ja us aviso que la ciutat en si mateix no val gaire, els recurrents terratrèmols són implacables. Només val la pena mirar la Plaza de Armas i veure com van reconstruir l'església després del terratrèmol del 39.

Nosaltres varem aprofitar per fer país, i varem decidir anar a vinya la Miguel Torres Xile on tenen un molt bon restaurant. Pots prendre un menú complet amb maridatge de vins per 19.000 CLP (uns 28€). Sobre els vins, pel meu gust, tenen el mateix problema que els Torres de Barcelona, un gust massa intens que mata la resta de sabors. Però això va a gustos... També hem va fer gracia veure que els vins de la gamma Gato Negro que havia comprat alguna vegada a Suècia son de la vinya Sant Pedro (a Molina).

Ens varem allotjar a l'hostal Los Viñedos, a les fotos força marco, però els llits una mica durs i que ens fessin escalfar l'habitació amb estufa de butà per no encendre la calefacció no ens va agradar gaire. Si hi tornem, pagarem una mica més (un 25%) i anirem al Hotel Turismo.

Perquè no li diem Palta?

El que nosaltres coneixem com Alvocat en Català o Aguacate en Castellà, a Xile es coneix com a Palta.  Realment un nom força més curt i pronunciable. A més a més, donat que el 99% de la gent es incapaç de pronunciar-ne correctament el seu nom Català:  alvocat, advocat, aguacat... proposo que directament oblidem el nom que surt al diccionari i n'adoptem el terme Xilè.

Ara ja parlant del fruit / verdura. Explicar que aquí el fan servir per a tot. Fins ara, nosaltres hem coneixíem el seu us al guacamole, o a les amanides. Però aquí hem descobert que els Xilens són incapaços de concebre un entrepà que no tingui palta, ja sigui a trossos o triturada en una mena de salsa amb maionesa. Es pot posar a tot tipus d'entrepans, a les pizzes, .... fins i tot es mengen el pa amb palta directament. I un cop provat, val a dir, que no es dolent i fins i tot a casa n'hem fet alguna vegada.

A nivell de categories, mentre que a Barcelona nomes n'hi ha d'un sol tipus, aquí també hem descobert que n'hi ha bastantes varietats: el Hass, el de pell de llangardaix, el més gustos i bo; el típic verd clar que trobem a les botigues de Barcelona, més sosillo;  el de pell negre similar a una albergínia....

Ara que he començat amb el tema dels vegetals, el següent pas serà parlar de les patates.. stay tunned.

Un dia de finals de Juny...

A finals de tardor, a punt de començar l'hivern. El Mercat Central de Santiago amb la cordillera dels Andes al fons.

Published with Blogger-droid v1.7.0

Sur de Xile

Per Setmana Santa varem aprofitar per fer un road-trip fins al sur proper de Xile, concretament fins les conegudes com les regions del rius i dels llacs. Si quan varem anar a Sant Pedro d'Atacama, el paisatge era de volcans envoltats de terres àrides i desèrtiques, quan anem cap al sur, el paisatge canvia i ara ens trobem amb volcans envoltats de vegetació d'allò mes densa....i molts núvols que ens impedeixen veure'ls.

Mostra Llacs i rius en un mapa més gran

Llac Villarrica,

Per parlar amb propietat hem de parlar de tàndem llac i volcà Villarrica, perquè la combinació dels dos elements és el que aporta la màgia a la zona. Sobretot, si tenim en compte que el volcà encara està actiu i encara és pot veure com treu fum, i a a nit, quan no plou, un bri de llum de la lava al capdamunt del con.

La zona del llac Villarrica, i les seves dues grans ciutats turístiques, sobretot Pucon, i Villarrica, son un dels principals centres d'estiueig dels santiagins. Tot i que queden uns 800 km cap al sur.

Però a part de la contemplació i banyar-se al llac, la zona té moltes coses a fer. Gracies a l'activitat volcànica, la zona està plena de termes naturals, per a tots els pressupostos; Amb un cop de cotxe pots anar fins al llac Caburga, o fer un recorregut pel riu Caburga i els "ojos del caburga", una munió de salts d'aigua; i no ens oblidem dels boscos que completen el conjunt.

En principi l'excursió estrella, consisteix en pujar fins al pic del volcà Villarrica i veure com el pou volcànic encara hi ha lava. Però com que ens va ploure tots els dies, no ens la varem poder ni plantejar.

A nivell cultural, seguint la carretera que porta fins a Argentina, pots anar fins a Curarrehue, on hi ha una reserva mapuche. Allà hi trobareu un petit centre cultural Mapuche, on conèixer una mica la seva cultura. A més a més, al costat hi ha un restaurant on serveixen cuina mapuche. Però si ets afortunat, potser pots menjar al mateix museu al costat del foc. No se si és l'habitual, però a nosaltres ens ho van oferir i en varem gaudir molt.

Ens varem allotjar a un petit allotjament rural, Bambu Lodge, a mitja pujada del volcà. El porta una parella franco-xilena i tant el propi allotjament com el tracte és molt bo. A sobre, esta en mig d'un bosquet, i tens vistes tant al llac com al volcà. Molt recomanable.

Per anar de la zona del volcà Villarrrica, cap a la regió dels rius pots passar encara per un altre llac, el llac Calafaquen. Aquí varem fer una volta al llac força agradable i per 4 duros. Si tens una mica de temps, pots arribar-te a Coñaripe a les termes Geometricas.

La regió dels rius,

Una mica més cap al sur del volcà, hi ha l'anomenada regió dels rius. Tot i que s'hauria de dir regió dels rius, dels salts, i dels llacs. Perquè hi trobes aigua en totes les seves formes.I quan hi ha aigua, hi ha verd, de manera que els boscos també són de bon visitar. Sobretot, perquè hi pots trobar molts exemplars de la

Ens vam estar a la comuna de Panguipulli, per dir alguna cosa, perquè l'extensió d'aquesta comuna és enorme i arriba fins la frontera amb Argentina.  Val a dir, també que és una zona força poc poblada.

L'element clau d'aquesta comuna, és la reserva de Huilo-Huilo, a la zona de Neltume. Bàsicament, un milionari es va enamorar d'aquesta regió i  va crear una fundació com a mitja per construir un equipament turístic de conte de fades, al vell mig dels boscos. Comercialment ho anomenen la Selva Patagonica, de manera que promet. L'hotel on varem dormir, té forma de muntanya, de fusta, i està al vell mig d'un bosc. A més a més, tenen una petita reserva on estan recuperant especies típiques de la regió com llames, alpaques, pudus...  Es el típic lloc que no ens estranyaria trobar algun dia a la llista de les 25 destinacions més especials del mon.

De fet, deseguida que entres el bosc, et sorprèn la seva densitat, i tranquil·litat, i són ben boniques les flores de Copihue que pengen dels llots menys esperats. Sense contar, que hi ha rius, llacs... mola.

Valdivia, 
Finalment, varem anar fins la capital de la regió,Valdivia. La ciutat dels rius i dels alemanys. Es bonica perquè està envoltada de 3 o 4 rius amb més aigua que l'Ebre que l'envolten. I a la zona del port hi ha lleons marins. Però no es res que no hàgim vist abans. Val a dir, que aquí no hi ha cap edifici amb més de 60 anys, perquè als anys 60 va haver-hi el terratrèmol mes fort registrat mai, 9,4 graus richter. I totes les construccions són bastant recents.
Dic que és la ciutat dels alemanys perquè va rebre molta immigració d'aquest pais a principis del segle XX i n'ha quedat l'emprenta cultural, vull dir gastronòmica. Bona cervesa a can Kuntsmann, i també bones xocolates.

La particularitat de Valdivia és que al mateix riu, a l'alçada del centre, pots trobar una petita colònia de lleons marins campant,  i si ets prou valent t'hi pots acostar, massa i tot.

Temuco,

Finalment, ja de pujada cap a Santiago varem fer parada a Temuco. Una ciutat amb encant limitat i oferta hotelera bipolar, o car o massa barat. La curiositat de Temuco, es que hi ha la Universidad de la Frontera. Però quina frontera? ... fins fa poc més de 100 anys  la frontera sud de Chile era Temuco, i més aval hi havia els Mapuches. Curiós, no?

Amb aquest passat, està clar que un element imprescindible de Temuco és el mercat municipal on trobar artesania mapuche a bon preu. Però tampoc cal que us espereu un mercat espectacular.

La Polla...

I no es que sigui un malparlat, sinó que així és com s'anomena la casa xilena de loteries i apostes, La Polla Chilena de Beneficiencia. I curiosament, això mateix és el que apareix escrit en lletres de cos 1000 a la façana de la seva seu central, en ple centre de Santiago.