Sant Pedro de Atacama...

Juntament amb la Patagonia i l'Illa de Pasqua, Sant Pedro d'Atacama es un dels tres destins Top de Xile. I per una vegada, no puc estar-hi més d'acord. La vellesa natural de Sant Pedro, per si sola, ja justifica un viatge fins aquestes terres. 

Sant Pedro d'Atacama és troba en un petit oasi a l'extrem nord-oriental del desert d'Atacama. Situat en un altiplà, a més de 2000, a poques desenes de kilòmetres de la cordillera dels Andes. Cosa que li permet combinar els encants propis del desert amb els de la zona de muntanya. Amb l'important afegit que les muntanyes de la zona són volcàniques. I no són volcans de pa sucat amb oli, sinó de 5000 m d'alçada. L'omnipresent Licancabur fa 5400m.

El poble en si mateix, destaca pels seus carrers sense asfaltar, i per les cases fetes d'adob. Està bé, però per si sol no justifica el viatge. Es pot veure amb 20 minuts. El que cal fer es deixar anar la "plata" i fer algunes de les impressionants excursions.

Les excursions,
Per poder fer les excursions més importants necessites 2 o 3 dies. Però hi ha canya per uns quants dies més.

• L'excursió mes coneguda és la dels Guèisers del Tatio. Un conjunt d'una 60ena de guèisers que es troben a 4200m d'alçada. La gracia de l'excursió no és només veure aquestes petites fumaroles que aixequen el vapor d'aigua uns 10 metres sobre el nivell del terra. Sinó el paisatge desèrtic que t'acompanya fins allà. Bé, que t'acompanya de tornada cap a San Pedro, perquè a sortida de l'excursió és a les 4 de la matinada, amb temperatures sota zero. Com a cirereta del pastis, hi ha l'opció de banyar-se en un petita bassa escalfada per un guèiser. Es molt xulo.

• Valle de la Luna i valle de la muerte,  just al costat de Sant Pedro hi ha la cordillera de la sal. Una petita serralada, molt escarpada i molt àrida on l'erosió ha generat unes formes molt especials. De fet, el nom de la vall ve de que el paisatge recorda molt al lunar. T'hi porten a l'hora baixa perquè puguis gaudir de la posta de sol sobre una duna. Molt maco.
• Salar d'Atacama. Bona part del desert al costat de Sant Pedro procedeix un antic llac assecat, i el lloc on corresponia al fons del llac, es el que ara es el Salar d'Atacama. Es super àrid, però encara hi pots trobar uns petits llacs on hi habiten flamencs.
  Per anar al salar hi ha dos tipus d'excursions, les que per la tarda et porten al salar i després a unes petites basses anomenades els ulls del salar. En aquesta versió et pots banyar als ulls. L'altre opció són les Lagunas Altiplanicas, que són uns llacs a 4200m d'alçada. La part xula d'aquesta opció es que els llacs estan al costat dels volcans i el paisatge es impressionant.
• Una petita activitat, que no s'ha d'oblidar de fer, és la de mirar el cel estrellat. Com que no hi plou mai i al mig del desert no hi viu ningú, no hi ha res que t'impedeixi veure el cel hiper-estrellat. Si vols pagar, també hi ha la opció de fer una excursió nocturna.
• Altres excursions són:  El Salar de Tara, excursió d'un o més dies fins a Boliva creuant la cordillera a veure el lago verde,...

Cal tenir en compte que moltes excursions no són només el lloc que vas a veure, sinó el que pots veure per el camí: pobles típics, boscos de cactus, petits canyons, la fauna... és a dir, que per a nosaltres que no hem estat mai o csi mai en un desert, només el recorregut ja és sorprenent.

Informació practica,

A nivell turístic, indicar que Sant Pedro és tot turisme. Al centre de la vila tot són hotels, restaurants o agencies de turisme encantades de portar-te a alguna de les atraccions principals. De manera que no tens cap problema per trobar, ni hotel ni alguna cosa a fer pels voltants del poble. Això sí, com que la majoria de visitants són estrangers, els preus també són més alts que a altres parts de Xile. Així, el nostre hotel, Don Sebastian, un correcte-i-net, ens va costar uns 60€ la nit, en temporada baixa. I els hotels ja de més luxe, com l'Explotar Atacama, no baixen dels 200-300€ la nit.

Respecte les excursions, hi ha agencies per triar i remenar. La majoria d'elles t'ofereixen anar a les excursions és famoses, els guèisers i el Valle de la Luna, amb sortides diàries. Però per la resta d'excursions, ja has d'anar amb compte perquè les sortides no són diàries i si viatges pocs dies et pot costar més encaixar-ho. Tot i que els hotels t'ofereixen les excursions directament, crec que el millor es agafar-les directament a la pròpia agencia.  I de fet, la majoria d'elles tenen oficina al propi carrer Caracoles (el peatonal). Nosaltres varem fer excursions amb mini-bus (Turismo LaYana), i una amb furgoneta. I les dues opcions ens van agradar, però segurament si viatges sol és millor anar amb furgoneta, perquè és més social.

Patagonia Xilena...

Com que a l'hemisferi sud tot va al reves, i ara just estem acabant l'estiu. Hem aprofitat les nostres vacances d'estiu austral, per anar fins la Patagònia, centrar-nos en la part Xilena de la Patagònia. El que els xilens coneixen com la regió de Magallanes. Segurament els atractius d'aquesta regió no són tant coneguts com el Perito Moreno, però us puc ven assegurar que no tenen res a envejar. 

Algun dia hauré de parlar de les diferents capacitats de vendre's que tenen els Xilens i els Argentins. Però anem al gra...

Mostra Patagonia xilena en un mapa més gran

Per arribar fins la Patagonia, varem volar fins a Punta Arenas, la ciutat més important de la regió. Allà varem llogar una tartana (veure l'entrada sobre el tema) i varem fer ruta fins a Puerto Natales. Fent parada per alguns dels punts recomanats per la guia, com el poble de Rio Verde... En tot cas, no cal desviar-se gaire de la carretera principal per veure que la Patagònia es una zona molt verge que és escassament poblada. De fet, és molt fàcil trobar-te amb animals pasturant que amb un cotxe de cara a la carretera.

Puerto Natales, queda a 240 km cap al Nord, i és la capital de la regió de la Última Esperanza (geograficament es poc informatiu per el lector, però el nom mola). Puerto Natales és també el punt de partida de les excursions que et porten als parcs naturals propers, el de Torres del Paine, els Glaciars Balmaceda i O'higgins i fins i tot, fins a Calafate (Argentina) i el Perito Moreno.
Es un poble de la mida de Sant Celoni, però tot i així al centre hi ha forces hotels i agencies de turisme. on reservar excursions i 4 botigues on comprar souvenirs. Ens varem allotjar a l'Hotel IF, nou, una mica espartà, però ens van atendre molt bé, la frase que ho descriu tot és: "demà a quina hora voleu esmorzar?". També es molt recomanable la pizzeria Mesita Grande, just en una de les cantonades de la Plaza de Armas.

El segon dia varem fer una navegació pels glaciars Balmaceda i Serrano. Dos petits glaciars que pertanyen al parc nacional Bernado O'higgins. No us enganyaré, l'excursió es xula però un pel massa llarga. Esta bé veure els 2 glaciars, i les coses que veus abans. Però no és impressionant. Li posaríem un 6. La part positiva, és que al migdia et paren a fer un "asado" de xai, força contundent.

Torres del Paine,

El tercer dia varem partir cap al parc nacional Torres del Paine. El must see de la regió. Amb la mala sort de que se'ns va posar a ploure. De manera, que quan varem arribar allà va ser difícil veure les vistes. En tot cas, això no ens impedir pas veure una bona quantitat de la fauna autoctona: Guanacs, Alpaques (variants de llames) i Ñandus (l'estruç austral). Era divertit quan et posaves a caminar entre els ramats de Guanacos i ni s'immutaven.

Varem fer nit a les afores, on és relativament més barat, i el segon dia al parc, varem aprofitar per fer la navegació del glaciar del llac Grey. El glaciar del llac Grey, ja és de primera divisió. Molt més gran, i amb un jocs de colors molt xulos. De fet, ens estranya que sigui tant poc conegut. A la imatge que segueix, es veu una de les 3 llengües.

Val a dir, que Torres del Paine es el paradís del trekking, hi ha moltes rutes i força ben marcades sobre el mapa. I les vistes ja veieu com son, glaceres, llacs, muntanyes.... l'únic que hi varem trobar a faltar són algunes rutes més accessibles de nivell mig. Val a dir, que per arribar aquí només hi ha camins de terra, però prou ben arreglats. L'allotjament és caret pel que t'ofereixen, però cal tenir en compte que estas en plena natura verge en una cantonada mig perduda del continent.

Punta Arenas,

Varem continuar cap a Punta Arenas. Punta Arenas està situada en ple estret de Magallanes, sent-ne el port més important i la capital de tota la regió. La curiositat d'aquesta ciutat és que molts dels seus edificis tenen un aire europeu de finals del 1900. Això és així, perquè els "pobladors" de la zona varen arribar per aquelles èpoques i molts d'ells venien de l'antiga iugoslava, especialment de Croàcia. A més a més, de manera similar a Valparaiso, Punta Arenas va tenir la seva època d'esplendor abans de la inauguració del Canal de Panamà, com a parada obligatòria dels vaixells que anaven fins a Califòrnia fent el tomb per l'estret de Magallanes.
A Punta Arenas, val la pena anar a sopar a La Marmita. On pots triar entre bon xai o bon peix. Hi ha moltes opcions per l'allotjament.

A part de visitar la pròpia ciutat, el que s'ha de visitar a Punta Arenas són els Pingüins. A la zona hi ha dues pingüineres, el Monumento Nacional los Pingüinos (a l'illa Magdalena), i una altre més petita al Seno Otway.  Nosaltres varem visitar les dues. La primera és la més poblada, perquè segons diuen a l'illa hi viuen fins a 60.000 pingüins, però com que hi has d'anar en vaixell t'hi porten a l'hora que molts dels animals estan pescant i no està gaire plena. No obstant, encara n'hi ha molts i els tens casi a tocar. Per tant,  no decepciona gens.

En canvi la del Seno Otway, te "només" uns 6000 Pingüins, i de fet, no t'hi pots acostar tant. Però té dues grans avantatges: hi ha molta menys gent, i pots anar-hi quan vols, de manera que varem anar-hi a primera hora del matí quan estan més actius. Cosa que varem agrair.

Atenció amants dels Pingüins. Els pingüins de magallanes no són tontos, i només són a la Patagonia a la primavera-estiu austral. I cap a finals de febrer-principis de març s'en van xino-xano fins a les costes de Brasil a passar l'hivern.

Sent una mica crític he de dir que aquest recorregut es bastant ampliable i millorable. En primer lloc, dir que un bon viatge a Magallanes hauria de durar uns quants dies més, perquè realment ens van quedar moltes coses a fer: excursions més profundes a Torres del Paine (no cal que sigui la famosa W de 3 o 4 dies caminant), creuar l'estret amb el transbordador i visitar la Tierra de Fuego, fer una escapada d'un dia de Torres del Paine al Perito Moreno (malgrat que el glaciar Grey ja impresiona)...

A més a més, si algun dia hi torno a anar, possiblement en lloc de fer la navegació de Balmaceda - Serrano,  optaria per fer una nit més a Torres del Paine. Una a l'entrada propera al riu Serrano i l'altre a la zona de les Torres. Especialment si es vol fer l'excursió de 8 hores que et porta a la base de les torres.

Curiosament, mentre nosaltres érem allà, el Pais va públicar aquest artícle amb una ruta bastant equivalent a la que varem fer nosaltres.

Actualització.  La Lonely Planet farà esment del meu comentari sobre els Pingüins a la nova edició de la guia de Xile.

Avui canviaven l'hora?...

En un mon connectat, quan un govern decideix fer una cosa rara, a vegades les conseqüències arriben més lluny de l'esperat. Fa unes setmanes, el govern xilè va decidir canviar la data d'entrada en vigor de l'horari d'hivern d'ahir a la nit fins la nit del Diumenge 3 d'Abril.

Però, el que fa 6 o 7 anys hauria estat un canvi mínim, la gent canvia el rellotge el dia que toca i ja està. Avui ja no es així. Els últims anys, acompanyant l'arribada d'Internet a totes les cases, també ha arribat l'actualització automàtica dels rellotges del molts dispositius (ordinadors, telèfons de gamma alta, ...).  De manera, que tot i que el govern va emetre el corresponent decret indicant el canvi d'hora,  els fabricants de molts d'aquests dispositius no han tingut temps d'adaptar-se al canvi, i ara tinc mitja casa a les 10:46 i l'altre mitja a les 11:46.

A nivell d'una casa, tot això és una anècdota, el problema de debò serà demà quan vagi a la feina i els servidors on corren les aplicacions possiblement també s'hauran canviat d'hora automàticament. De manera, que s'hauran de revisar tots. I si ho multipliquem per la resta d'empreses del país, l'anècdota deixarà de ser una anècdota...

El cotxe d'en Montilla pi-pi-piii....

Aquests dies hem anat fins la Patagonia xilena i per moure'ns per allà varem decidir llogar un cotxe. Nosaltres varem reservar un Ford Eco-Sport, però ja se sap que les empreses de lloguer de cotxe sempre fan el mateix. A la web t'ensenyen un cotxe d'una marca seriosa, però quan arribes et donen la primera tartana que troben que s'hi assembli una mica. 

En aquest cas ens varen endinyar un Chery Tiggo. Recordeu que fa uns mesos, abans de les eleccions, en Montilla va anar a la Xina a buscar una empresa d'automòbils que havia de ser la salvació de la indústria Catalana? ... Doncs el cotxe que ens varen donar era un Chery d'aquets.

Quan et donen el cotxe, la primera impressió es que et donen un cotxe molon, perquè sembla un 4x4, te un disseny raonable....Però arribes al maleter, i veus Chery, obres la porta del maleter i ni llumeta  I l'interior és igual, tot super-espartà, casi com l'Opel Kadett amb el que vaig començar a conduir, però amb una mica més de tecnologia. De fet, es un cotxe super-contradictori, perquè tot el què és el volant, els seients, els interruptors, són super espartants i incomodes de fer servir. A nivell d'exemple, dir que el tancament de vidres automàtic es automàtic perquè el botonet es queda encallat. Però en canvi, a nivell tecnològic, el cotxe té CD mp3, ABS, Airbags,.... Cosa que hem fa pensar que els xips que gestionen aquests components també són a la Xina i els aconsegueixen per 4 dòlars, i després els integren com poden.

Això si, el que no li podem negar és que ha aguantat 1000 km, bona part d'ells sobre carretera de ripio (de terra). I com diu la Gemma, la cosa bona d'anar amb una tartana és que quan fa un soroll estrany, et sembla normal.

Dubto molt que un fabricant que basa els seus productes en ser líder de costos li surti a compte instal·lar la seva fabrica a Catalunya, on el sous no li permetrien ser competitius; podent anar a altres països de la UE,  com Romania, on els sous són molt més baixos. I tampoc m'imagino quin valor afegit ens pot donar portar aquest fabricant, més conegut per imitar que per innovar al nostre país.

Això si, tampoc m'estranyaria que aquests xinesos d'aquí uns anys siguin capaços de treure productes més premium, i llavors si que s'ho puguin plantejar, però a dia d'avui no li veig cap sentit.

Turrón de catalunya

Continuant amb els boniques aportacions que la Cuina Catalana ha fet a Xile, i després de conèixer una recepta tant nostrada com l'"Arroz a la Catalana", avui toca parlar dels postres. 

Qui no ha provat mai el "Turrón de catalunya"? una mena de crocanti, però amb envoltori de cacauets (per estalviar, suposo) i amb uns escassos trossets d'ametlla a dins. Com a postre congelat no és dolent, però tampoc és per tirar coets.

No se que diran des l'Alacant quan vegin que a la foto hi surt un Turró del seus...

Com és el xilè mig...

Ahir el diari La Tercera publicava un estudi sobre com és el xilè mig. L'estudi és força interessant perquè ens permet veure com es la societat xilena en grans xifres:

- Te 32 anys (com jo!)
- Medeix 1,70 m (les dones 1,56 m)
- Té la pell morena clara (el 36% dels Xilens la tenen així)
- Els homes es casen als 30 anys i les dones amb 26.
- Té poc més de 10 anys d'estudi
- Guanya 350.000 pesos al mes (530€. Aquí es cobra en 12 pagues)
- Veu 3 hores diàries de TV.
- Deu 1 milió de pesos (1500€).
- Passa 10 nits l'any fora de casa, de vacances.
- Compra 2 llibres a l'any (normal, són caríssims)
- Tarda 1,5 hores al dia entre anar i tornar de la feina.
- Un de cada dos xilens viu millor que els seus pares.
- 6 de cada 10 pensen que els seus fills viuran millor que ells.

Com acotació a aquestes dades, també puc explicar que el sou mig d'un programador acabat de sortir de la carrera està entre els 800.000 i 1.000.000 de pesos mensuals. I el d'un arquitecte/consultant pels vols de 1.5000.000 de pesos mensuals. Que vol dir això? Per una banda, què aquí la disparitat de sous és molt alta. I que realment, perquè surti un sou mig de 350.000 pesos, veient que la gent amb carreres demandades cobra molt més,  vol dir que hi ha força gent que esta molt per sota de les 350 lucas....

El que fa dies que ens preguntem nosaltres, des del nostre prisma clarament esbiaixat, és com aquests famílies poden arribar a final de mes?  sobretot, perquè els preus del "super" tampoc són tant barats.

També es interessant veure que aquí encara es pot veure com els fills tenen unes expectatives de vida millor que les dels seus pares. Crec que a Barcelona entre la bombolla immobiliaria i la crisis que hi ha instal·lada, ja fa uns quants anys que la gent ja no té aquesta sensació.

ps. 1 luca = 1.000 pesos

Excursió: Cajón del Maipo

El Cajón del Maipo, a 1 hora de Santiago, es un dels pulmons verds que envolten la ciutat i que et permeten fer una curta escapada de la realitat urbana. El que aquí anomenen cajón es el que nosaltres anomenem vall fluvial. De manera, que al que ens estem referint a la vall del riu Maipo. La cosa xula, és que aquest "riuet" baixa des dels Andes, i de seguida que surts de la ciutat, et trobes ràpidament amb un paisatge com del d'Andorra.

Mostra un mapa més gran

De seguida que surt de Santiago, poc més amunt San Jose del Maipo, el camí deixa de ser asfaltat; i a partir d'allà, passes a un camí de terra força correcte que et va pujant i fins a unes muntanyes cada vegada més altes. Els pics que coronen aquestes valls arriben als 5000 metres. I clar, fins i tot en ple Juliol austral pots veure com als pics encara hi ha una bona toba de neu.

La gracia del Cajon és que la infrastuctura turística es força variada i hi ha molta cosa a fer, des d'anar a comprar unes Empanadas de Pino (les típiques, típiques de Xile) en una de les desenes/centenar locals que hi ha a la mateixa carretera; anar a fer esports d'aventura; o pujar fins al final de la carretera i arribar a algun dels banys termals. De manera que pots tenir un dia de cap de setmana ben complet. 

Fins ara hi hem anat un parell de vegades, la primera vam anar a fer rafting amb la resta de catalans de l'empresa, i la segona varem pujar fins a les termes. La veritat es que la situació va ser variada, mentre que al rafting, Cascada de las Animas sobre els 30€, tot va estar molt ben organitzat i el nivell de les instal·lacions era bo (excepte el bus que et torna a pujar, molt pintoresc). Quan varem anar a les Termes Morales, tot era una mica més cutre, però per 2500 pesos (ni 4€) per la remullada, tampoc no pots demanar molt. Ens queda pendent pujar una mica més i anar fins als Baños Colina, que segons diuen, tenen una vista molt espectacular.

Per menjar, es coneguda la Casa en el Bosque, perquè l'edifici es xulo. Però casi que el millor és comprar unes empanades pel camí i allà, anar només a fer-hi un cafè, i veus l'edifici igual. Perquè la lentitud del servei és exasperant.

Excursió: Cachagua i Zapallar...

Si vas a la platja hi et trobes amb aquests individus?

Com et pots imaginar que estarà l'aigua?... Això mateix és el que ens va passar el diumenge.Varem agafar el cotxe i varem pujar fins a uns 200 km al nord de Santiago, fins la zona de Zapallar amb la intenció de remullar-nos una mica pel Pacific aprofitant que som el que som en ple l'estiu austral. He de confessar que banyar-nos, molt no ens varem banyar, però veure els pingüins va estar molt bé.

Mostra un mapa més gran

Zapallar és un petit poble de platja on estiueja la classe alta de Santiago. Dins de la Comuna de Zapallar hi ha la zona de Cachagua, una bonica platja d'arena ben blanca que té un illot a l'extrem nord. Aquest illot, que està només a 100m de la costa, destaca per ser una reserva natural on hi viuen uns 2000 pinguïns, uns quants pelicans i varies especies més d'ocells. 

No ens enganyem, a Xile hi ha molts més llocs on veure els Pinguïns, i millor, però com a presa de contacte no està malament. Gracies a la corrent de Humboldt, que ve de l'antartida, l'aigua del mar que recorrela costa Xilena está prou freda perquè hi visquin els pingüins sense gaires problemes de temperatura.

Al ser on lloc on estiueja la classe alta, la costa de Zapallar està lliure d'atemptats urbanístics i només hi trobes mansions amb els jardins ben cuidats. De manera que és de bon visitar. A més a més, la zona on hi ha l'illot està ben habilitada perquè s'hi pugui passejar sense gaires problemes. Per menjar, recomanen anar al Chiringuito, per gaudir de les vistes del port i del marisc Xilè (abundant i  lleugerament econòmic pels nostres estàndards). però quan vam arribar-hi ja estava ple... la propera vegada reservarem i actualitzaré el post.

Petits detalls....

Xile en general és un país que es pot considerar avançat i del primer món. Però, encara té algunes coses que et fan pensar que encara els falta una bullida. Per sort no són coses terriblement importants, però sí una mostra de que és un país amb ràpida evolució.

• Grues pels cotxes espatllats. Ens va costar trobar-ne, però certament, hi ha alguna grua pels cotxes espatllats, però no es habitual veure'n. El realment comú, es veure com un cotxe estira un altre amb una corda o una cadena o el que tinguin més a mà. I el pitjor és que mentre estiren de l'altre cotxe són capaços de posar-s'he en una via ràpida i anar a 30km/h.....

• Les "autopistes". En lloc d'autopistes s'haurien de dir carreteres de 2 carrils per sentit i de pagament. Perquè per allà hi circula de tot. T'hi pots trobar bicicletes, gent creuant, gossos creuant.... I el més fort, és que quan hi ha un túnel et trobes un cartell que diu: "Ciclistes, feu servir l'interfono per avisar el servei que us ajudarà a creuar". Atenció a la foto. 

• Les alarmes. Com que tenen la població mig atemorida, és molt comú que la gent es posi alarmes a casa, al cotxe, a la feina... El problema és que aquí no passa com a Catalunya que és obligatori connectar-les a una central d'alarmes, i clar aquí et pot tocar un veí a qui li sona l'alarma cada 2 díes i simplement, no passa res. Perquè la policia (els Carabineros) no hi poden intervenir, ni tampoc els pot multar. Només per posar un exemple, el día 1 de gener va estar sonant una alarma en una plaça principal de Valparaiso durant més de 8 hores i no va passar res....
• Neteja i reciclatge. Com ja vaig explicar en una altre entrada, el tema del reciclatge diríem que encara esta començant i que bàsicament només separen la brossa 4 gats. El que també sorprèn, és que aquí encara no han arribat les màquines per netejar els carrers i encara van amb la força humana. És a dir, que els de Ros&Roca farien bé de venir fins a Xile, perquè hi trobaran un mercat totalment verge.

Nadal a Xile

El Nadal a Xile, és més un Sant Joan que un Nadal, perquè a 30ºC és difícil menjar escudelles, canalons i tot el que mengem normalment.

Bàsicament, el Nadal Xile se centra amb el 24 a la nit, el dia en que ve el Viejito Pascuero i porta els regals. De manera similar a com fem nosaltres, la gent també decora les cases i també es posen arbres de Nadal. I fins i tot, posen la decoració una mica abans que nosaltres.
Com és d'esperar, els centres comercials, intenten fer el seu agost (i mai més ven dit) i omplen les botigues de decoracions de nadal i de Viejitos Pascueros esperant als nens per a rebre les cartes. La diferencia principal, és que aquí els pobres Viejitos es foten de calor, i les seves ajudants van amb mini-faldilles. Però no ens enganyem, tampoc són sueques...

A nivell gastronòmic, l'estrella de les festes és el Pan de Pascua. El Pan de Pascua és com una mena de Panettone, perquè també és com una magdalena gegant, farcida de fruits confitats. Però en lloc de ser esponjós, és més dens i granulat  i amb més gust a canyella. Al super pots trobar torrons Argentins, però amb la calor que fa, tampoc bé molt de gust.

Cap d'any, 

Aquí la costum és celebrar l'entrada del nou any amb focs artificials. A Santiago els llencen des de la torre de telecomunicacions que hi ha al centre. Però el que realment fa la gent, és anar fins la costa i veure els focs sobre el mar. I un dels destins més especials es anar a la zona de Valparaiso - Viña del Mar, perquè al ser una badia molt tancada, d'es d'un poble també veus el focs del poble del costat. 

Segons ens han dit, el tema dels 12 grans de raïm és conegut però no habitual. Altres tradicions és anar a fer una volta pel carrer amb una maleta buida, perquè l'any nou et porti viatges.

Nosaltres varem anar a Valparaiso, com mig Santiago, i realment varem flipar amb els focs. Són força més espectaculars dels que tenim per aquí. Com a curiositat, a Valparaiso el canvi d'any el marquen les sirenes dels vaixells de l'armada xilena.

Els reis,
Saben qui són, però no els apliquen. Així que el dijous haurem d'anar a treballar...