divendres, 24 de desembre de 2010

Telèfons 902....

Els telèfons 902 van néixer, al seu moment, perquè tothom pugues accedir als telèfons de contacte de les empreses en les mateixes condicions, independentment del lloc on visques. De manera, que els de Madrit no paguessin menys que la gent de "provincias".

Amb el temps, el que havia de ser un avantatge d'aquest tipus de línies, tothom paga igual, s'ha convertit amb un problema. Perquè amb l'aparició de tarifes planes per Internet, que incorporen a la vegada les trucades nacionals gratuïtes,  el tothom paga igual, s'ha convertit amb un tothom paga. Perquè una cosa que tenen en comú totes les tarifes planes, és que s'han descuidat d'incloure els 902. I per això, s'han convertit de facto amb els únics números que apareixen a les factures de telèfon.

Però quan vius a l'estranger el problema pren una nova dimensió. Perquè aquests números no són accessibles des de l'estranger, és a dir, tu pots intentar marcar +34 902 xxx xxx amb totes les esperances del mon, però l'intent és completament infructuós. I un cop t'adones que per molt que ho intentis el resultat és sempre el mateix, aleshores comença la odissea per saber a qui número has de trucar. Perquè no se per quin motiu és, però les empreses, o el tenen amagat per la web o simplement no publiquen a en lloc quin és el telefon equivalent al 902. Cosa que toca bastant els c..., perquè quan necessites trucar-hi acostuma a ser per alguna cosa important (problemes amb la targeta de crèdit....).

En resum, he identificat un altre invent inútil dels amics de les telefòniques. I que de fet, es bastant més molest que els llistins que ja vaig identificar fa una temporada. Mentre no desapareguin del mapa, haure de seguir utilitzant les webs agregadores d'alternatives als 902.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Ofertes que no són ofertes...

Una curiositat dels supermercats Xilens és que durant al cap de setmana hi ha molts comercials que hi fan accions directes de màrqueting. No es exagerat dir que ahir en vam trobar almenys en 4 seccions diferents.

Ahir, vaig parar-me a escoltar-ne uns, perquè feien ofertes d'una xocolata amb avellanes de la Nestle, Sahne-Nuss, que realment és molt bona. M'oferien una tauleta de 250gr per 1800 CLP. El problema, es que hem va venir al cap que normalment jo la compro per 960 CLP. I clar, no ho vaig veure gens clar, perquè, si apliquem una senzilla regla de 3: 

Si, per 160 grs paques 960 CLP,  per 250 grs hauries de pagar 1500 CLP.

El problema va ser, que més tard quan varem anar a buscar el paper higiènic i ens varem adonar que:

- 4 rotllos: 1439 CLP. 359 / unitat
- 8 rotllos: 2999 CLP. 374 / unitat

Això que sembla una tonteria, és un canvi d'esquema molt gran per a nosaltres. Perquè en el nostre subconscient sempre tenim el referent, de com més gran el paquet, més barat el preu per quilo/unitat. I aquí està clar que no té perquè complir-se. De manera, que a partir d'ara haurem d'anar en peus de plom.
Tot això hem fa pensar, què és molt important que els nens aprenguin matemàtiques i tinguin esperit crític, perquè sinó, quan siguin grans els hi colaran qualsevol cosa en forma d'oferta.

Per cert, professors de matemàtiques aquí teniu la base per a un exercici en el proper examen: "Si vas al super i t'ofereixen una oferta de xocolata..."

dissabte, 11 de desembre de 2010

Reciclar a santiago, missió impossible?

Per a nosaltres que venim de Barcelona, Santiago és un canvi de paradigma. Mentre que a Barcelona ens estan acostumant a tenir un número casi excessiu de contenidors (Orgànic, paper, vidre, plàstics i residus), i a vegades fins i tot et sents fiscalitzat per l'ajuntament. Aquí les coses són força més senzilles. Al nostre edifici tenim a cada pis el típic forat que surt a les pel·lícules americanes i allà es on va la bossa d'escombraries. La tires pel forat,  i la cosa desapareix.
A més a més, ens han demanat que no hi tirem el vidr perquè es perillós quan baixa pel conducte. Però ningú et garanteix que després, un cop recollit, no acabi anant a parar tot al mateix lloc. L'única cosa que tinc clar que separen són els diaris vells, i perquè m'han dit que una empresa els compra.

I no és que al meu edifici siguem uns porquets, sinó que a nivell municipal la cosa no està gaire millor. Perquè nosaltres vivim a un barri, Las Condes, que a Barcelona estaria per sobre de la diagonal, i per als 280.000 habitants només hi ha 10 llocs amb contenidors de vidre i plástic habilitats.

L'altre tema que fa clamar al cel, són les bosses de plàstic. Aquí el concepte de bosses de cotó o de fer pagar al client per les bosses encara no ha arribat. I quan vas al super t'inunden de bosses com si tinguessin una font infinita de bosses de plàstic. I quan els dius, no gràcies que ja porto una bossa de casa, estic segur que pensen:  "apa, un altre europeu excèntric. Aquest es pensa que salvarà el mon".
Ahir, ja va ser espectacular, quan vaig arribar a casa el porter (algun dia parlaré de la plantilla que tenim a l'edifici) hem va donar 30 bosses d'escombraries negres. Per passar el mes!! I jo vaig pensar, que en faig jo ara, d'aquestes bosses, munto una empresa d'exportació?

diumenge, 21 de novembre de 2010

"Arroz a la Catalana"...

Ahir vaig comprar un paquet d'arròs i aquesta és la recepta que hem recomanaven fer:

Arroz a la Catalana
2 Tazas de Arroz "Bonanza"
1 Taza de Arvejas "Bonanza"
1 Taza de Aceitunas Rellenas
2 dientes de ajo
3 chorizos
3 huevos duros
sal
1 cebolla

Preparación:
Fría en aceite los ajos y al estar dorados, retirelos, añada la cebolla y chorizos en rodajas, la arvejas y las aceitunas.Deje freir y añada el arroz, póngale sal y agua; tápelo y déjelo cocer a fuego lento. Agruegue las rodajas de huevo y sirva.
Algú ha menjat mai alguna cosa semblant a això?

dimecres, 17 de novembre de 2010

i aquesta font???

Després de casi 20 hores viatjant, vas a l'hotel, et dutxes, vas cap a la feina i abans d'entrar a l'edifici et trobes amb això:

I penses. Que collons hi fot això aquí?

Amb petits canvis això és el que ens va passar el passat 25 d'Octubre quan varem arribar a Santiago. Davant de la seu d'Aguas Andinas hi ha una font com la de canaletes, i una mala reproducció del drac del parc Güell.
El que encara hem queda per descobrir és si quan el Barça guanya algun títol, els culers es reuneixen aquí per celebrar-ho.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Valparaiso...

Ahir varem llogar un cotxe i varem fer via fins la ciutat porturaria de Valparaiso. Valpariso i la seva veïna Viña del Mar. Aquestes dues ciutats, són en certa manera el mar de Santiago. perquè la primera n'és el port i la segona la platja. Però tot i estan separades poc més de 5 km, les dues ciutat s'assemblen com un ou i una Castanya. Mentre Valparaiso es una ciutat amb encant, Viña és una ciutat de platja d'estil modern.

A diferència de Santiago, on l'entramat dels carrers es completament quadriculat i es va expandint fins l'infinit, Valparaiso es una ciutat que ha crescut apretada entre l'oceà Pacific i els diferents turons (cerros) que l'envolten. Però precisament la manera com la ciutat a crescut i com ha aprofitat el poc espai que té, és el que li dóna el seu encant. La imatge més famosa de la ciutat, són els ascensors que et porten des de la part baixa fins als diferents turons.
A part del propi encant dels ascensors; cal veure'n la foto, perquè més que un ascensor són un petit funicular; val la pena agafar-ne un i pujar fins a un dels cerros i així gaudir la vista sobre la impressionant badia. Diuen que els dies més clars, pots arribar a divisar l'illa de Rapa Nui (és broma....)
Un cop t'has cansat de gaudir de l'oceà, no ens hem d'oblidar de la ciutat. El poti-poti de cases pintades de mil colors diferents i en diferents estats de conservació és d'allò més entranyable. Per dinar, varem optar per pujar al Cerro Alegre, també amb ascensor i menjar al Cafe del Vinilio, cuina fusió xilena. Però per aquesta zona pots trobar bones vistes i molts restaurants.
Per la propera visita, hem deixat visitar la casa de Pablo Neruda i anar a la platjeta a Viña del Mar....

Update: Valparaiso ha mantingut aquest aire de ciutat antiga, perquè fins la inauguració del Canal de Panama era una parada fixa pels vaixells que anaven a donar la volta pel Cap d'Hornos i pujaven pel Pacífic. Un cop obert el canal, s'ha límitat a ser el port d'entrada de bens a Xile. Però clar, l'economia se la ciutat ho va notar i això va fer que es mantinguessin intactes els grans edificis de principis del segle XX. I que demostren la sega Grandeur passada.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Valparaisenc, vine al Fòrum...

Us pensàveu que això del Fòrum de les Cultures ja no era més el sufix d'una parada de metro de l'oblidada L4? o que en Carlinhos Brown finalment s'havia quedat sense feina... Doncs, no és així, no se sap com l'ajuntament de Valparaiso va comprar la idea, i aquesta tardor s'hi està duent a terme el Fòrum de les Cultures ( o com deia en Clos, el Fòrum de les Multicultures) Valparaiso 2010


A diferència de Barcelona, on van aprofitar l'esdeveniment per refer un barri de la ciutat, aquí tot és més modest i fins i tot no s'han atrevit a vendre entrades de dia a 24€ (uns 16000 pesos xilens). Cosa què és d'agrair, perquè tots coneixem més d'una persona que fa 6 anys va comprar les entrades de 3 dies i al segon ja va decidir que con calia tornar-hi...

Per cert, he vist que de cara al 2013 en faran un altre a Nàpols.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Santiago, descoberta...

Ja portem uns dies més a la ciutat, i ja en tenim més coses a explicar. Santiago es una ciutat enorme que es troba en una vall transversal entre la serralada "litoral" i els Andes. Sobre el paper, és enorme, 6.5 milions d'habitants. Però realment, nosaltres només ens mourem per la zona per on discorre el riu Mapocho. En diuen riu, però també se li podria dir torrent, perquè és petit i l'aigua encara baixa amb força.


Mostra un mapa més gran

A diferencia de Barcelona, as Xilens els hi agrada viure amb alçada, perquè els barris residencials estan plens de gratacels. Cosa que fa bastant respecte, perquè cal recordar que Santiago està una zona sismícament activa i que no fa tants anys va ser hepicentre d'un terratrèmol de 8 graus. De fet, aquests dies que hem estat buscant pis (o Departamento, com li diuen aquí) ens en van ensenyar un en una planta 22 i varem pensar, que millor abstenir-se.


A nivell de turístic, al centre de la ciutat hi ha El Palacio de la Moneda, conegut perquè és on es va refugiar l'Allende durant el cop d'estat,  i la zona de la Plaza de las Armas on hi ha la catedral i el centre administratiu del país. Però no cal esperar trobar-hi molts edificis de l'època colonial, perquè els succesius terratremols han anat fent neteja.

Santiago és una ciutat prou gran com per tenir diversos centres, de manera, que a part del centre històric, a la Comuna de la Providencia hi ha el barri de Bellavista, molt animat i on hem anat a sopar fins ara. I més al nord la zona del Golf a la comuna de Las Condes. Fins ara només ens hem mogut per la zona de Bellavista. Aquí hi ha la casa de Pablo Nebruda (que visitarem entre avui i demà). Però, ja hem tingut temps de trobar  un parell de restaurants a destacar:  Como Agua para Chocolate, va ser brutal quan varem demanar de postre una "Torta de tres leches" i ens van portar un pastis sencer!!. Dins del centre "Patio de Bellavista", hi ha el restaurant La casa en el Aire, on fan petits plats de la cuina de la regió i molta música en directe.


dimarts, 26 d’octubre de 2010

Santiago de Chile... dia 1

Avui comença una nova fornada d'entrades en aquest bloc. A partir d'avui començaré a parlar de Santiago de Chile, i de Xile en general, pels descosits. El motiu és que hem anat a treballar a Santiago fins a mitjans del 2011. 

El primers dies els estem dedicant a fer els papers que calen per obtenir el permís de treball, buscar pis i totes aquestes mandangues. De casualitat, el lloc on expedeixen els NIEs Xilens (la Cédula de Identidad) està a molts pocs metres del Palacio de la Moneda. I ens hem trobat amb aquesta sorpresa:
 
 Tal i com podeu veure, just davant del Palacio de la Moneda hi ha la famosa càpsula que va permetre treure els 33 miners de la mina. Tema bastant omnipresent aquests dies....

dimarts, 12 d’octubre de 2010

La teoria de la conspiració....

Sempre passa el mateix, durant la setmana diuen que farà bo i si plou serà una mica i durant la nit... Al divendres al migdia, quan ja és massa tard, comencen a dir, que al dissabte a la nit farà un bon ruixat i que el diumenge al matí encara plourà una mica per la zona de Girona. Però res, les escorrialles de la pertorbació.  Arriba el dissabte, quan ja hi ets, i et diuen, que a la nit començara a ploure i que han activat l'Inuncat i bla bla bla, que al diumenge plourà a Girona i que el dilluns es queda la pertorbació estancada fins a mitjans de setmana i que agafis un bon paraigües....

Aquesta gent del Temps (a.k.a els Meteoròlegs), quan hi ha un pont o un cap de setmana llarg, sempre ens fan el mateix: Durant la setmana, sempre et diuen que farà bo i com a màxim que estarà nuvol. Al divendres, quan ja has quedat amb els amics o has fet la reserva, et comencen a dir la veritat. I al dissabte es treuen la vena dels ulls i t'ho expliquen tot. Al final sembla que hagin sucumbit a la pressió dels hostelers i restauradors i tenen por de dir el que pensen i cagar-la. Perquè saben que si la caguen la previsió d'un pont, els hi vindran els cambrers com si fossin els dotze genets de l'apocalipsi a tallar-los els .....



Quina hem d'aprendre de tot això: Que si la setmana abans del pont et diuen que farà nuvol, preparat per al diluvi universal; I si et diuen que baixaran una mica les temperatures, agafa el nòrdic i un parell de mantes per si de cas.

Algú ho havia de dir...
.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Micro-escapada a Granada...

Ahir vaig fer una micro-escapada a Granada per motius de feina. Per sort, entre sortir de les reunions i agafar l'avió vaig poder fer una petita visita per les parts públiques de l'Alhambra.
  
 



La propera vegada, intentaré fer-hi nit. Perquè hem van quedar moltes coses al tinter....
.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Una descoberta, el Parc del Guinardó

Es curiós que quan falta un mes just perquè deixem la ciutat aquest matí hagí descobert un interessant pulmó verd a prop de casa. Al capdamunt d'un turó, partint de l'Avinguda Verge de Montserrat hi ha el Parc del Guinardó. Un petit parc, bastant senzill, però a la vegada tranquil per esta al bell mig de la ciutat i amb bones vistes sobre l'skyline de la ciutat.


És un parc interessant per dos motius, en primer lloc perquè està força proper a casa, i en segon lloc perquè a diferencia de molts altres parcs de la ciutat està bastant verge. A diferencia d'altres parcs de la ciutat, encara hi pots trobar un petit bosc de pins, sense que cap arquitecte il·luminat hi hagi posat algú marmotreto de formigo armat (veure el Parc del Fòrum).

dijous, 12 d’agost de 2010

Paris, Amsterdam ...

Aquest estiu, hem decidit explorar dues grans capitals Europees. Varem començar el viatge per Paris, des d'on varem agafar un TGV (Thalys) que ens va portar fins a Amsterdam. Bàsicament, el que hem fet es ajuntar 2 ponts en un sol viatge. 

Paris.
Avui en dia qui no ha estat a Paris? molt poca gent no ha fet mai una escapada a la gran capital Francesa. En el nostre cas, era la 4à estada a Paris, pel que ens varem limitar a visitar i fer, allò que l'altre encara no havia fet. Així varem aprofitar per anar a dinar a la Torre Eiffel, a fer una escapada fins a Versalles, pujar a les torres de Nôtre-Dame... coses que per nosaltres tenien un encant especial. Però per l'altra banda, ens varem descuidar de fer  parades típiques com una passejada pels Champs Élysées.


Sobre el Chateaux de Versalles, dir que estava molt ple de turistes i que els palaus estan bé, però el que realment és impressionant són els jardins de n-mil quilometres quadrats de superfície. També es interessant anar a veure el poblet rural que es va fer construir la Maria Antonieta. Potser per això li varen tallar el cap... 

On dormir?
Varem dormir a la zona de la Tour de Montparnasse, al Hotel du Parc, un 2* acabat de reformar i prou econòmic. Es una bona alternativa si vens d'Orly. La zona es animada amb molts cinemes i restaurants, però pots dormir tranquil·lament.

Que menjar?
França és un dels països amb una cuina més amplia, i realment no trobar un lloc on et vingui de gust menjar és d'allò més difícil. La seva cuina va des de les Crêpes, fins allò més elaborat que et puguis imaginar. El primer dia varem fer una petita excentricitat, anar a dinar a la Tour Eiffel. El restaurant "Tour Eiffel 58" ofereix un menú de migdia de 22€ que és bo, però no abundant. Al migdia no reserven, però tampoc hi ha una gran cua. Atenció que a la nit ja pica més!

Un descobriment curiós que varem fer és que el barri de Montmatre es la zona de les Crêperies Bretones, hi ha un parell de carrers on les creperies estan una al costat de l'altre. Es un bon lloc per fer una galette acompanyada d'una bona sidra.

Algunes recomanacions interessants:
- El metro de Paris arriba a tot arreu, i no es excessivament car, per tant, es una bona opció comprar els tickets de 10 viatges per 12€. Curiosament, la maquina us imprimirà 10 bitllets individuals. De manera, que són fàcils de compartir.
- Paris Museum Pass. Es el passi que aglutina les entrades de bona part dels museus de Paris. Hi és tot, excepte la Torre Eiffel. Pot ser no n'obtindràs un gran profit econòmic, perquè no se si un pot veure més d'un museu al dia...Però te el gran avantatge que et permet saltar-te moltes cues i això si que és un gran què.

Amsterdam.
La capital holandesa era la gran desconeguda del viatge. Per això varem dedicar-hi 4 dies. El resultat de l'estada ha estat una mica agredolç, la ciutat té el seu encant. Per dins del seu conjunt hi ha alguna cosa que grinyola. Des del meu punt de vista, s'han passat tant amb el màrqueting i amb el que-guais-que-som i realment no n'hi ha per tant. 


Però anant al gra, la gracia d'Amsterdam es passejar pel centre i perdre's pels seus canals de la zona sud, mirant quina de les cases està més torta i curiosejar entre les barcases amb jardins del barri de Jordaan.Cosa que dóna per un parell de tardes com a molt. A partir d'aquí ja comencen les visites facultatives: els coffe shops, el barri vermell, anar a fer una excursió amb bicicleta pels voltants,... segons el gust de cadascú.

On dormir?
Amb l'allotjament varem tenir bastants problemes, de fet, només arribar ja ens vam trobar amb un doble overbooking i varem haver de dormir la primera nit en un hotel al costat de l'Aeroport. 
La resta de dies varem poder dormir al  hotel que havíem reservat originalment, Eden Leidse Square, un 3* bastant cèntric, no massa recomanable però en una bona zona. No obstant, crec que a bon preu tampoc no hi ha gaires alternatives.

Que menjar?
Partint de que la cuina holandesa es bastant inexistent o si existeix està ben amagada, varem haver de sobreviure com varem poder, un parell d'opcions a destacar són el Wok To Walk, que ja s'ha implantat a Barcelona, i un curiós supermercat del menjar  La Place, que vindria a ser com els restaurants/peixateria però amb més varietat.

A prop de l'estació central al carrer Damrak, hi ha un local de patates fregides a l'estil belga, Maneken Pis, on sempre hi ha cua. Una bona manera de matar la gana.


Algunes recomanacions interessants:
Si teniu intenció de visitar algun dels museus de la ciutat, Rijksmuseum o el Van Gogh, es recomanable comprar les entrades amb antelació. Ja sigui per Internet, a traves de la IAmsterdamCard o a les centrals de reserves que hi ha per la ciutat. Així t'estalvies la cua.
En el nostre cas, com que no ens sortia a compte la targeta oficial, la IAmsterdamCard, varem anar a un xiringuito de reserves (Tours&Tickets) a prop de l'estació Central. I ens va sortir prou bé, perquè els hi varem treure el típic tour en barca pels canals rebaixat de preu.

Sobre la Taxa Turística a Barcelona...

Hem sorprèn que els hotelers de Barcelona s'oposin tan fermament a la introducció d'una Taxa Turística a la ciutat. Quan viatges pel món, ciutat rere ciutat, trobaràs a la factura de l'hotel amb una entrada corresponent al: City Tax, Council Tax o a la Taxe de sejour... i fa temps que no vaig a una ciutat que no la tingui. Per exemple, a Paris és de 0,20 a 1,5€ la nit, a Amsterdam és un % de l'import de l'habitació,..
Des del meu punt de vista, és un impost just, perquè es paga per nit realment dormida i ajuda a mantenir el cost de la promoció i dels serveis turístics de la ciutat. I que collons, si cada vegada que sortim a l'estranger l'hem de pagar. Perquè no l'han de pagar els turistes que venen a Barcelona?

Suposo que el problema real d'aquesta taxa és que no es pot pagar a l'avançada sinó, que es paga un cop ja has dormit a la ciutat, i per tant es un complement que s'afegeix al preu que el turista esperava pagar. I per tant, es nota. 

divendres, 30 de juliol de 2010

Uns estranys convidats a l'Aeroport...

Ahir a la tarda a l'Aeroport de Menorca hem vaig trobar amb aquests convidats. És la primera vegada que veig avions militars operar en un aeroport civil. Per les fotos, intueixo que eren uns avions de la marina "McDonnell Douglas AV-8B Harrier II".


dissabte, 17 d’abril de 2010

Una veritat absoluta...

"...com que totes les guapes sou cambreres o algun dia ho vau ser."
L'home que va matar Liberty Valance - els amics de les arts

dimarts, 6 d’abril de 2010

Haute Languedoc (2) i Cévennes....

Fa un parell d'anys ja varem visitar l'Alt Llenguadoc i l'altiplà del Larzac, i aquesta setmana santa hi  hem tornat per visitar el Parc Natural de les Cévennes, que queda just al costat. Tant l'altiplà del Larzac com els altiplans que formen les Cévennes són les primeres estrivacions del Massis Central Francès. Aquests grans altiplans, que es troben sobre dels 1000 metres d'alçada, estan fragmentats per les estretes valls fluvials del Tarn el Gard i els seus afluents, generant el que es coneix com les Grans Causses.
Estem parlant d'una de les zones menys poblades de tot França, plena de poblets que no arriben ni als 500 habitants i on bona part dels terrenys, de les parts altes, es dedica a la ramaderia. De manera que  tot està ple de tanques perquè el bestiar no s'escapi mentre pastura. La part bona d'anar a una zona tant poc poblada, és que els pobles estan gairebé intactes i fan olor a antic...
Aquesta vegada, hem optat per reservar allotjament a un casa rural a la localitat de Treves i establir-la com a punt de partida per les excursions. Realment, "La Falaise & La Rivière" es una casa rural força curiosa. La porten una parella d'alemanys, que s'han traslladat allà i et parlen en Francès. A més a més, s'hi t'ho quedes a sopar, et trobaràs amb una estranya cuina germano-francesa força correcte. El primer dia ens van fer sopa d'ortigues i pintada al forn....

 Varem tenir temps de dedicar dos dies complets al turisme:

Primer dia
Varem sortir de Treves i varem fer ruta, xino-xano, fins a Florac. És un camí de més d'1h, però gaudeixes d'unes bones vistes sobre l'atiplà i a la vegada, ja a nivell de riu, sobre els boscos de castanyers.
Florac és una de les viles importants de la regió i punt de partida del camí que et porta fins les Gargantes del Tarn, si tires cap a Ispagnac. A més a més, a l'altiplà que queda sobre Florac es pot visitar un camp de menhirs. Es una excursió ven senyalitzada de 2h que no només val la pena pels menhirs sinó també per les vistes sobre l'abrupte gorja del Tarn.
De tornada, un altre cop pujada cap un altre altiplà, prop de del poblet d'Hures es passa pel costat d'una reserva de cavalls Przewalski, procedents de Mongolia. Si tens sort ens veus molts, si tens menys sort en veus menys,

Segon dia
Varem pujar fins l'altiplà de la Causse Noir amb l'objectiu de visitar Montpellier-le-vieux. Montpellier-le-vieux es un petit parc habilitat sobre l'altiplà en un punt on l'erosió ha deixat un conjunt de pedres calcaries amb unes formes molt estranyes.
De camí fins el parc, ens varem despistar un parell de vegades per visitar les coses que ens trobàvem pel camí, que si una església mig derruïda al mig del bosc, que si un caminet per aquí.... Si t'agrada caminar, tens uns bons camins que et portaran fins a miradors sobre les gorges.
A la tarda varem anar fins a Millau a comprar una mica de menjar, i ja de tornada cap a Treves vam seguir la carretera que va pel riu Dourbie. Poden admirar les gorges. Val la pena parar als pobles de Nant i de Cantobre. Especialment aquest segon, perquè està construït directament sobre un penya-segat de roques calcaries.


I per qui encara no conegui la contrada, el tercer dia consistirà en visitar els pobles templers del Larzac (la Cavalerie, La Couvertoirade,...) i anar a fer una degustació de la cava Société de Roquefort-sur-Soulzon. Trobareu aquests punts marcats en vermell al mapa.

dilluns, 8 de març de 2010

Nevada a Barcelona...

Avui tothom tindrà les seves fotos de la nevada a Barcelona, com a mínim al mòbil. Però aquí en van un parell que m'han agradat.

Primer una des de la feina, al costat del Fòrum:
I una altre des del barri:
 


divendres, 26 de febrer de 2010

Turisme interior...

Aquest any, hem fet el salt a Ryanair i en lloc de fer una escapada a l'estranger pel Gener, hem optar per fer un parell d'escapadetes per la Catalunya Nova. Així, a finals de gener varem fer una escapada pels vols de Reus i la setmana passada varem anar fins al monestir de Santes Creus,  prop de Valls.

Mostra catalunya nova en un mapa més gran

A finals de Gener, varem aprofitar una bona oferta per fer nit un parell de dies a Vila-Seca i explorar la zona. El primer dia varem anar fins a Reus, una de les ciutats de la ruta del modernisme a Catalunya. Curiosament, Reus es la pàtria d'Antoni Gaudí, però en canvi tenen la gran frustració de no comptar amb cap de les seves obres entre els seus edificis. Malgrat tot, tenen un petit museu, el Gaudí Centre, bastant visual, on es parla de la vida i obra de Gaudí. I hi ha reproduccions de detalls de les seves obres. 
A continuació, varem fer una volta per veure les obres del Modernisme que hi ha per la ciutat. No es pot comparar amb Barcelona, però allà també van fer les seves cosetes. Clar, aquella època Reus era la segona ciutat de Catalunya, gràcies al tèxtil. 
A la tarda, varem anar a veure el mini-Hostpital de Sant Pau que tenen a Reus. Si, curiosament en Domènec i Montaner abans de fer Sant Pau va planificar un sanatori mental a Reus, l'Institut Pere Mata, que té un estil extremadament similar al de Barcelona. Es curiós saber que el sanatori el varen començar pel mòdul dels rics i s'hi van deixar casi tot el pressupost. En tot cas aquest és l'únic visitable. A no ser que et convidin a viure-hi, es clar.


L'endemà ja de tornada, varem anar fins a Valls, aprofitant que feien la fira del calçot. Bonica vila, divertit el concurs de calçots, però massa atapeïda el dia de la fira com per poder-la apreciar. En tot cas, si que val la pena fer-hi parada. Sobretot perquè tinc la impressió que dels milers de persones que van aquests dies a fer calçotades, pocs acaben entrant a la vila. 

I de fet, el cap de setmana passat varem fer una calçotada en un restaurant d'aquests on distribueixen els calçots per milers, i en lloc de tornar a Valls, varem fer una escapada al Monestir de Santes Creus a Aiguamúrcia.
Hem va sobtar molt l'entrada al Monestir, perquè arribes a un petit poble on de sobte entres per una porta i et trobes un carrer amb unes cases més pròpies del centre d'una capital de comarca que d'aquell lloc i el Monestir, que sembla més un castell que un monestir al fons. Un cop a dins ja et trobes tot l'habitual d'un convent: els claustres, l'església... però la primera imatge és la que hem va sorprendre de debò.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Els aiguamolls del forum...

Des de fa unes poques setmanes treballo a la zona del Fòrum. I avui fent un vol després de dinar he descobert els aiguamolls del Fòrum. Amb la seva propia fauna i flora. Tot i que a la fauna l'haureu de disculpar perquè és una mica timida. 



 Suposo que per basses com aquestes fou que es va començar a dir què Barcelona és Can Fanga...

dimarts, 5 de gener de 2010

Avatar....

L'altre dia varem anar a veure Avatar,  la pel·licula més esperada de les festes. I val a dir, que està força bé. És entretinguda, passes una bona estona i el 3D li dona la seva gràcia. No obstant, tampoc cal esperar molt de la trama, perquè no han inventat res, la resumiria com:

Pocahontas + El Senyor dels Anells + naus espacials  = Avatar

No es la primera vegada que anem a veure una pel·licula en les 3D de nova generació, és a dir no com la d'en Freddy Krueger i les seves ulleres de cartró, sinó amb ulleres pol·laritzades, i aquesta és la primera vegada que l'experiència es satisfactòria. Es a dir, el 3D no és un complement sinó que forma part de la història, i que alguns detalls, com els de les espores que floten, quedarien força sossos. De manera que l'objectiu de la pel·licula, demostrar que el cinema encara pot donar un valor afegit per davant de les descarregues en Divx , ha estat un èxit rotund. I espero que en surti moltes més com Avatar.


Això si, no crec que altres pel·licules d'aquest nadal en 3D, com la de les mandonguilles voladores, m'aconsegueixin fer aixecar del sofà...