diumenge, 11 de desembre del 2011

Iguaçú / Iguazú ...

Entre Argentina i Brasil, hi trobem un dels conjunts de cascades més grans i espectaculars del món, les Cascades (o Catarates en mal català) d'Iguaçú
El viatge ideal, no només per qui vulgui conèixer aquest gran conjunt de cascades, sinó també per qui vulgui tornar a casa amb el Passaport ple de segells, perquè es troben al costat d'un enclavament fronterer entre Argentina, Brasil i Paraguai.


Mostra Iguaçú en un mapa més gran

Se l'ha d'anomenar conjunt de Cascades, perquè en el fons el que trobem es que en un meandre del riu, l'aigua fa un desnivell de casi 100 metres. La gracia, es que aquest meandre fa un parell de kilometres d'amplada i l'aigua acaba baixant com pot per un gran número de salts. El més espectacular és la Garganta del Diablo, perquè esta a la part més concèntrica del meandre, i allà és on hi baixa la toba d'aigua de debò.
Però si hi vas un dia d'aquells on el riu baixa fort, pots veure com l'aigua t'envolta i salta per tot arreu. Mai havia vist tanta aigua junta.


A nivell de visites, explicar que la visita es pot fer des dels dos països. Tant Argentina com Brasil han habilitat un complex turístic a cada costat del riu Iguaçú. La part brasilenya es la que està més ben arreglada  (hi ha més plata), però "només" pots veure de la Garganta de Diablo i algunes vistes de l'altra banda del riu. En canvi, la part Argentina dona per més, perquè no només tens accés directe a la Garganta del Diablo, sinó que també et dóna accés a una gran quantitat de salts i saltirons d'aigua i a una visió més general de la selva. En condicions normals, la part de Brasil la pots visitar en 1 dia i l'Argentina són 2 dies.
Per cert, val la pena no només encegar-se amb els saltants d'aigua, perquè tanta aigua va acompanyada de selva tropical, i acompanyant a la selva hi ha una bona quantitat d'animals molt exòtics per nosaltres. Des dels petits Coatis, uns petits mamífers que es mengen tot el que poden robar, passant pels Tucans (veure foto), micos,  iguanes, petits al·ligàtors, papallones, tortugues....


Al costat de la porta del centre de visites brasiler, pots trobar-hi el Parque das Aves. Un petit zoo ple d'ocells de la regió, i en especial els Tucans i els Colibris. És molt xulo, perquè els animalons es deixen casi tocar. Atenció, perquè a l'entrada només accepten efectiu.

Informació Practica.
A nivell practic, pots arribar-hi en avió tant des de la part Argentina com des de la Brasilenya. Per comoditat es recomanable allotjar-te al païs des del que has arribat. En el nostre cas, des de Xile ens va ser molt més fàcil volar via Buenos Aires fins la zona de Puerto Iguazú.

Puerto Iguazú es un petit enclavament Argentí que té poc més que la infraestructura turística bàsica per allotjar els turistes que van a visitar les cascades, i 4 dutie frees perquè els brasilenys puguin anar a comprar a bon preu. Tot i així, varem trobar que l'oferta hotelera estava força bé i té bastants hotels de gamma mitjana. Nosaltres varem triar un hotelet acabat de inaugurar, l'Hotel Jardin de Iguazú, que val la pena recomanar per la bona qualitat/preu i perquè està a 5 minuts de l'estació d'autobusos. Per sopar, us recomanem anar a fer una parrillada típicament Argentina a El Quincho del Tio Querido, (15€ per cap).
Per anar de l'hotel a les cascades argentines varem utilitzar els autobusos, que t'hi porten per un preu irrisori (menys de 2€). També tens autobusos per anar fins a la part brasilenya (uns 15€). Però si vols fer el combinat cascades + presa d'Itaipú el més senzill és un taxi durant tot el dia per uns 50€.

Es interessant indicar que Argentina es més barat en general que Brasil. Però curiosament, a l'Argentina enviar postals des del complex turístic té un preu extremadament abusiu, sobre 10€. I Ciudad del Este a Paraguai (on no vam anar) és el lloc on van els jubilats argentins,  a comprar els radiocassets pel cotxe. Ens van dir, que podies comprar gadgets a bon preu, però que un cop a casa tenies molts números de que la caixa estigues plena de pedres.

Itaipú Binacional.
Molt a prop de les cascades, també hi trobem un altre element a destacar, la Presa binacional d'Itaipú (i aquí et diuen el mateix des de Brasil), que controla el flux del riu Paranà, just a la frontera entre Brasil i Paraguai. La presa d'Itaipú és la segona presa més gran del mon, després de la de les 3 gorges a la Xina. Cal pensar que aquesta presa es tant potent, que produeix el 90% de l'energia de Paraguai i el 20% de la del Brasil, de manera què és la que produeix més energia del mon.
Realment, recomano donar un cop d'ull al mapa per fer-se una idea de les dimensions del projecte, perquè només el pantà que acumula l'aigua de la presa fa més de 100 km.


Com bons enginyers, no varem voler deixar perdre l'oportunitat de visitar aquesta meravella de l'enginyeria. La visita esta molt ben feta i és interessant, però un pel massa adoctrinadora. Nosaltres ens varem limitar a fer la visita panoràmica, però si haguéssim tingut més temps hauríem fet la visita especial que et permet veure també l'interior de la presa i els seus conceptes tècnics.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Cotxes amb missatge...


Una costum molt xilena és la d'escriure missatges a la finestra de darrera dels cotxes. Pot ser qualsevol cosa, escrits de suport a la Marató que farà la tele xilena o reivindicacions polítiques com els missatges en contra de les preses a la Patagònia. L'important es portar-hi alguna cosa.
Alguns locals, que afirmen no haver-ho fet mai, diuen què fan servir pintura d'aigua.

Una altre curiositat és que quan són les festes pàtries molta gent també posa banderetes xilenes al cotxe. Purament com si fossin ministres.
Published with Blogger-droid v1.7.4

dissabte, 5 de novembre del 2011

Futbol com el d'abans...

La setmana passada vaig anar a veure un partit entre la Universidad de Chile i el Flamengo d'en Ronaldinho, corresponent als vuitens de final de la Copa Sud-americana, l'equivalent a la nostra Europa League. El resultat va ser el de menys, d'  1 a 0 a favor de la U. de Chile i a en Ronaldinho ni se'l va veure.. Per mi, que estic acostumant anar al Camp Nou, puc dir que va ser una experiència molt diferent.

Només per començar, l'entrada a galliner (=no numerada) costava 6000 pesos (= 9€). Al arribar a l'estadi, una munió de gent amb les samarretes blaves de la U, i moltissima gent venent coses. No com a Barcelona, que hi ha 3 o 4 parades de bufandes a cada entrada del recinte més o meys fixes i organitzades. Hem refereixo a moltes parades totalment improvisades que venien samarretes, banderes,  cacauets, xorripans (=entrepants de botifarra)... i a uns preus molt raonables. Per exemple, en José es va comprar una bandera per 2000 pesos (= 3€),  això sí, el pal va aguantar només la primera part.


Dins del estadi, hem va sorprendre la densitat en que estàvem apilotonats, casi tocaves el de la fila del davant. Però el que més hem va impactar va ser que la gent de la barra (= aficionats radicals) no va parar de cantar des del primer moment, una melodia continua.  I sorpresa, de seguida van aparèixer les bengales, petards, s focs artificials.... quan passava alguna cosa important no faltaven.
La nota casi irònica, va ser que mig partit des de megafonia van demanar que la gent no utilitzes els punters lasers contra els jugadors del Flamengo, perquè els hi podria caure una multa de la federació. Però de les bengales, ni una paraula...

Ara només queda esperar que la U. de Chile vagi passant rondes i vingui algun altre dels grans equips de la regió (encara queden vius el Vasco de Gama i el Velez Sarfiel).
 

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Un any a Xile...

Demà al matí farà un any just que varem arribar a Xile,  i mentre escrit aquest mail ja estàvem sobrevolant l'Atlàntic, fins arribar a l'altre punta del mon. 
Vull aprofitar aquesta mena d'aniversari per deixar anar les 10 coses que més ens han agradat i les que menys ens han agradat de país d'acollida. Val a dir que no es una llista exhaustiva, sinó que son les coses que ens han vingut al cap mentre feiem el sopar.

Positives

1. La natura. Desert, boscos de cactus, boscos frondosos, estepa, volcans, grans muntanyes, pingüins, alpacas... la llista no s'acaba mai.
2. San Pedro d'Atacama. Tot i que hi vaig perdre un tros de dent pel camí, sens dubte la millor escapada que hem fet per Xile.  
3. El vi. Especialment els de la varietat Carmenere de la vall de Colchagua.
4. La Cervesa. Una bona Kuntsmann Torobayo,  ambar amb la intensitat justa.
5. El parc del Bicentenario a Vitacura. Parcs com aquest ens caldrien a Barcelona.
6.. La teca (Les humitas, el Pastel de Choclo).
7. Les parades de taronges arran d'autopista. Molt autèntic i economic.
8. La Selva Patagònica.
9. Les cireres i les xirimoies.
10. Que a la nit refresqui. Per molta calor que faci de dia, a la nit sempre baixem dels 20 graus. Fa enveja!

Negatives

1. Les diferencies socials. Els rics són molts rics i els pobres molts pobres;  a sobre el sistema tendeix a perpetuar-se per culpa de la sanitat i educació privades.
2. El formatge. És terrible. No té gust a res. Només serveix per fondre.
3. Els hàbits de treball a la feina. Van al seu ritme... A vegades et trobes gent en certs càrrecs que no saps com ha arribat allà. (Per sort hi ha algunes molt bones excepcions, ja saben qui són).
4. Els gossos abandonats al carrer. Els centres de tots els pobles grans ciutats n'estan plens. És molt trist. Com a mínim no són violents.
5. Que no arribi el vaixell. Xile és com una illa en termes comercials. Tenim molt poca varietats, i moltes vegades s'acaben les coses. De manera que has d'esperar el següent carregament i molts cops el que arriba ja es diferent.
6. Que canviïn d'equip segons bufa el vent. Els que l'any passat anaven amb el Madrid, aquest any miren tots els partits del Barça....
7. La Televisió. Mai havíem tingut tants canals al cable, mai aviem vist tants anuncis.
8. El reciclatge, aquí no hi ha ni costum de reciclar ni costum d'estalviar energia. Molt trist. Com a mínim he aconseguit que a la planta on treballo es recicli el paper i que l'aire condicionat no baixi de 24ºC (ells el tindrien a estones a 19º i a estones a 25º).
9. Com condueixen. Es transformen quan agafen un cotxe.
10. La baixa de paternitat de només 5 dies... i que m'enganxi a Xile serà una putada.




diumenge, 9 d’octubre del 2011

Incentivar el vot...

I el títol de l'entrada es irònic. El divendres vaig rebre la carta amb les instruccions que he de seguir per poder votar per correu des de Xile, com a persona inscrita en el cens de residents a l'estranger. Segons el que diu la carta he d'enviar la seguent informació:

1. Fotocopia del DNI. Això es fàcil.
2. Fotocopia del Passaport, "expedido por las autoridades españolas". Molt bé, capo problema. Però encara hem pregunto qui més pot expedir passaports.
3. Certificat de nacionalitat. No ho tinc ni per casualitat. Però si tens el DNI i el Passaport, no queda prou demostrat ja que tens la nacionalitat? No és com a mínim redundant?
4. Certificat d'inscripció al registre consultar. L'he de tenir per alguna banda.

Hem sorprèn que ara et demanin tot això. Perquè fa un any, quan vaig arribar a Xile, ja vaig anar un dia al consultat a inscriurem i vaig presentar tot el paperam. I ara m'ho tornen a demanar tot una altre vegada.
Per sort el consultat està a prop de casa, i obre amb un "ampli" horari de 9h a 13h. Com veieu, amb totes les facilitats t'hi posen, qui no voti a les properes eleccions, serà per pur caprici...

dissabte, 24 de setembre del 2011

Rapa Nui, Illa de Pasqua...

A 3700km de la costa Xilena, i a 2000km de l'illa més propera, l'illa de Pasqua (també anomenada Rapa Nui) és una petita illa perduda al bell mig de l'oceà Pacific. Només té 5000 habitants i un sol poble, però tot i així es coneguda per tots gracies als Moais que ens han deixat els pobladors originals de l'illa.


Mostra un mapa més gran

Administrativament depèn de Xile, però geogràficament és l'última illa de la Polinèsia. Per això et trobes una estranya combinació de persones amb aspecte Polinesi que parlen i tenen la forma de fer d'un Xilè. Tot i que també es veritat, que fins a un cert punt s'han mantingut la llengua i les tradicions dels habitants originals de Rapa Nui. I com a tot arreu on hi ha una metròpoli que ha portat les seves lleis i la seva cultura, hi ha un conflicte latent...

Geogràficament, es un triangle de 20km per 6km d'ample. Segons sembla es va formar a partir de 3 volcans, a cada extrem, que finalment la van unir en un sol bloc. Tot i ser una illa volcànica, es força plana. A més a més, malgrat tenir un clima semi-tropical i rebre força pluja, es una gran catifa verda. Però casi no hi ha arbres, perquè les antigues tribus Rapa Nui se'ls van carregar tots al seu moment.
Actualment, les coses han canviat molt, i tots els habitants de l'illa viuen en un únic nucli, Hanga Roa, on hi ha des del "colmadu" més petit, fins l'aeroport. La resta de l'illa queda casi exclusivament pels Moais i pels cavalls salvatges que van retallant l'herba tranquil·lament.

Que pots fer?
En una volta ràpida, l'illa està vista en un parell de dies. Es pot recorrer en 4x4, en moto o fins i tot es prou petita com per fer-ho en bicicleta. Bàsicament hi ha dues rutes, la gran i la petita.
Això si, es molt recomanable aprofitar la primera tarda a l'illa (l'avió arriba a les 14h) per visitar el museu antropològic on aprendre els conceptes bàsics.

La ruta gran, consisteix a fer una volta ampla per l'illa que et porta fins a Anakena, la única platja de l'illa, i després fins a Rano Raraku, la pedrera on feien els Moais. Fent parada a tots els Ahus (centre cerimonial), tinguin Moais o no, que et trobis pel camí. Pot semblar poca cosa, però es una ruta molt xula. Per una banda:

Anakena = platja d'arena blanca i aigües transparents + palmerar + gespa verda + Moais (veure foto més amunt) + volcà

I després, perquè la pedrera, que es troba a la pendent d'un volcà hi ha moltíssims Moais, uns 500. I estan allà com si haguessin caigut del cel (o sortit de la terra com bolets).



La segona ruta, consisteix en anar primer a Puna Pau, la pedrera on feien els Pukao (barrets dels Moai, de 10 tones), després pots pujar al volcà Maunga Terevaka per veure vistes panoràmiques de l'illa. I a la tarda, abans no tanquin, es important pujar a un altre volcà, el Rano Kau, que hi ha just al costat de Hanga Roa. Aquesta última activitat val molt la pena, perquè el crater del volcà es molt espectacular i perquè a l'extrem superior hi ha l'antic centre cerimonial d'Orongo amb unes vistes espectaculars.

Per qui els hi agradi el submarinisme, les aigües que envolten l'illa són càlides i transparents. La visibilitat ronda els 40m. Per això la Mariona va aprofitar per fer submarinisme. Jo hauria volgut fer snorkel, però per calendari no vaig poder.

Avituallament
Com que el flux d'entrada/sortida de turistes està limitat per l'únic vol diari de la LAN, tampoc pots esperar que hi hagi un gran número de turistes. I per tant, hi ha el que hi ha, i tampoc no s'espera que la infraestructura turística creixi molt més. Pels que vulguin "soltar la plata" hi ha l'hotel Explora, i sinó la resta ja son hotels més o menys familiars de gamma mitja. Nosaltres varem optar pel Mana Nui a partir dels comentaris de la Lonely Planet, es correcte i té la bondat d'estar literalment a 4 passes d'un conjunt de Moais i d'un centre cerimonial, de manera que pots anar a saludar els Moais de bon matí.

Els preus de l'illa de Pasqua, son força més cars que els de Xile. Realment pagues el preu de l'aillament. Heu de tenir en compte les begudes poden ser 2 o 3 cops més cares que al continent. En canvi el menjar és més car, però tampoc excessiu. A destacar els sucs de fruita local, excel·lents.
El que t'adones quan arribes a l'illa, es que la majoria de visitants, avisats dels preus, venen carregats de neveretes d'aquestes de pic-nic amb begudes i menjar. Es a dir, que no us faci vergonya.

Per acabar, una cosa que hem va fer molta gracia és que totes les cases de l'illa tenen el seu plataner. I té pinta que l'arbre dona fruits tot l'any. Quin luxe...

Conclusió
Arribar fins aquí es car, i requereix molt de temps, 5 hores de vol des de Santiago. L'illa es molt xula per la seva natura i per tot allò que l'envolta. Però sincerament, jo només hi aniria si ja estas per la zona. Ja sigui per Xile o per la Polinèsia. Anar-hi especialment des de Catalunya, quedaria només pels fanàtics dels Moais.

dijous, 15 de setembre del 2011

Anem de concert?

Una curiositat que hem detectat és que la majoria de grups de renom que baixen fins a Xile són aquells, que per dir-ho d'alguna manera ja han passat els seus millors moments. Així, aquesta primavera vindran Aerosmith (cancel·lat per problemes mèdics?), Guns&Roses, Ringo Star, Pearl Jam, Judas Priest.... i la tardor, a part de U2, que donen literalment la volta al món, varen venir Roxette (la cantan directament no tenia veu) i Paul McCartney.

En resum, tota l'entrada ve per penjar aquesta foto que vaig fer l'altre dia d'un Metro tot decorat amb els anuncis de Ringo Strar, Guns&Roses i Pearl Jam. Casi que feia por pujar-hi i transportar-te directament fins a finals dels 80à.
Val dir, que com a excepció a la regla, aquest any va haver-hi una edició del Lollapaloza, amb els de Killers com a cap de cartell. Però una flor no fa estiu.

Un altre tema és el preu. Aquí en general els preus són més als que a Barcelona. El motiu crec què és doble, és molt més car venir a Xile que a Barcelona. Estem lluny de tot arreu.  I també, perquè aquí a vegades els agrada més demostrar que poden pagar,  i per això ofereixen entrades VIP, super-VIP... a preus molt més elevats. Al concert de Paul McCartney les entrades VIP a primera fila valien 1.500€...

ps. Hem fa molta rabia no poder anar al concert de Mando Diao per la Mercè...

diumenge, 21 d’agost del 2011

Venedor ambulant...

Un venedor de peix, en ple centre de Valparaiso. Per sort es hivern i feia fresqueta. Llastima que no vaig ser prou ràpid per fer també una foto al venedor d'escombres i fregones que hi havia just al costat...

dilluns, 15 d’agost del 2011

Excursió: Parque Nacional Radal Siete Tazas

A uns 200 km al sud de Santiago hi trobem el parc nacional Radal Siete Tazas, una bonica vall ja a la pre-cordillera on el riu Claro ha esculpit uns petits gorgs en forma de tassa dins la pedra volcànica.
Es una excursió que es pot fer, forçant la maquina, en un sol dia des de Santiago, però es recomanable fer almenys una nit a la zona per anar més tranquils.


Com podeu veure, els gorgs entrellaçats fan unes formes força curioses. A part de les Sietes Tazas,  hi ha un parell de salts d'aigua força espectaculars (el Velo de la Novia i el Salto de la Leona). El millor de tot és que la CONAF (els parcs naturals xilens) han treballat molt bé la zona i l'excursió està molt ben marcada mitjançant senders super ben arreglats que serpentegen per un bosc ja molt més verd i humit que recorda a la zona de Santa Fe del Montseny.

Una mica més amunt, hi ha el Valle Parque Ingles, que es el punt de partida de diverses excursions sobre en una bonica vall. Els més excursionistes poden optar per fer nit allà i caminar una mica més.
 

La vall de Curicó
La zona de proveïment de l'excursió és Curicó, una ciutat mitjana envoltada d'una important zona vinícola. De manera que a part de pujar fins las Siete Tazas, també por aprofitar un dia o dos per a recorre les diferents vinyes.
Ja us aviso que la ciutat en si mateix no val gaire, els recurrents terratrèmols són implacables. Només val la pena mirar la Plaza de Armas i veure com van reconstruir l'església després del terratrèmol del 39.

Nosaltres varem aprofitar per fer país, i varem decidir anar a vinya la Miguel Torres Xile on tenen un molt bon restaurant. Pots prendre un menú complet amb maridatge de vins per 19.000 CLP (uns 28€). Sobre els vins, pel meu gust, tenen el mateix problema que els Torres de Barcelona, un gust massa intens que mata la resta de sabors. Però això va a gustos... També hem va fer gracia veure que els vins de la gamma Gato Negro que havia comprat alguna vegada a Suècia son de la vinya Sant Pedro (a Molina).

Ens varem allotjar a l'hostal Los Viñedos, a les fotos força marco, però els llits una mica durs i que ens fessin escalfar l'habitació amb estufa de butà per no encendre la calefacció no ens va agradar gaire. Si hi tornem, pagarem una mica més (un 25%) i anirem al Hotel Turismo.


dissabte, 30 de juliol del 2011

Perquè no li diem Palta?

El que nosaltres coneixem com Alvocat en Català o Aguacate en Castellà, a Xile es coneix com a Palta.  Realment un nom força més curt i pronunciable. A més a més, donat que el 99% de la gent es incapaç de pronunciar-ne correctament el seu nom Català:  alvocat, advocat, aguacat... proposo que directament oblidem el nom que surt al diccionari i n'adoptem el terme Xilè.
Ara ja parlant del fruit / verdura. Explicar que aquí el fan servir per a tot. Fins ara, nosaltres hem coneixíem el seu us al guacamole, o a les amanides. Però aquí hem descobert que els Xilens són incapaços de concebre un entrepà que no tingui palta, ja sigui a trossos o triturada en una mena de salsa amb maionesa. Es pot posar a tot tipus d'entrepans, a les pizzes, .... fins i tot es mengen el pa amb palta directament. I un cop provat, val a dir, que no es dolent i fins i tot a casa n'hem fet alguna vegada.

A nivell de categories, mentre que a Barcelona nomes n'hi ha d'un sol tipus, aquí també hem descobert que n'hi ha bastantes varietats: el Hass, el de pell de llangardaix, el més gustos i bo; el típic verd clar que trobem a les botigues de Barcelona, més sosillo;  el de pell negre similar a una albergínia....

Ara que he començat amb el tema dels vegetals, el següent pas serà parlar de les patates.. stay tunned.

dimarts, 21 de juny del 2011

Un dia de finals de Juny...

A finals de tardor, a punt de començar l'hivern. El Mercat Central de Santiago amb la cordillera dels Andes al fons.
Published with Blogger-droid v1.7.0

dilluns, 6 de juny del 2011

Sur de Xile

Per Setmana Santa varem aprofitar per fer un road-trip fins al sur proper de Xile, concretament fins les conegudes com les regions del rius i dels llacs. Si quan varem anar a Sant Pedro d'Atacama, el paisatge era de volcans envoltats de terres àrides i desèrtiques, quan anem cap al sur, el paisatge canvia i ara ens trobem amb volcans envoltats de vegetació d'allò mes densa....i molts núvols que ens impedeixen veure'ls.


Mostra Llacs i rius en un mapa més gran

Llac Villarrica,
Per parlar amb propietat hem de parlar de tàndem llac i volcà Villarrica, perquè la combinació dels dos elements és el que aporta la màgia a la zona. Sobretot, si tenim en compte que el volcà encara està actiu i encara és pot veure com treu fum, i a a nit, quan no plou, un bri de llum de la lava al capdamunt del con.
La zona del llac Villarrica, i les seves dues grans ciutats turístiques, sobretot Pucon, i Villarrica, son un dels principals centres d'estiueig dels santiagins. Tot i que queden uns 800 km cap al sur.

Però a part de la contemplació i banyar-se al llac, la zona té moltes coses a fer. Gracies a l'activitat volcànica, la zona està plena de termes naturals, per a tots els pressupostos; Amb un cop de cotxe pots anar fins al llac Caburga, o fer un recorregut pel riu Caburga i els "ojos del caburga", una munió de salts d'aigua; i no ens oblidem dels boscos que completen el conjunt.

En principi l'excursió estrella, consisteix en pujar fins al pic del volcà Villarrica i veure com el pou volcànic encara hi ha lava. Però com que ens va ploure tots els dies, no ens la varem poder ni plantejar.

A nivell cultural, seguint la carretera que porta fins a Argentina, pots anar fins a Curarrehue, on hi ha una reserva mapuche. Allà hi trobareu un petit centre cultural Mapuche, on conèixer una mica la seva cultura. A més a més, al costat hi ha un restaurant on serveixen cuina mapuche. Però si ets afortunat, potser pots menjar al mateix museu al costat del foc. No se si és l'habitual, però a nosaltres ens ho van oferir i en varem gaudir molt.

Ens varem allotjar a un petit allotjament rural, Bambu Lodge, a mitja pujada del volcà. El porta una parella franco-xilena i tant el propi allotjament com el tracte és molt bo. A sobre, esta en mig d'un bosquet, i tens vistes tant al llac com al volcà. Molt recomanable.

Per anar de la zona del volcà Villarrrica, cap a la regió dels rius pots passar encara per un altre llac, el llac Calafaquen. Aquí varem fer una volta al llac força agradable i per 4 duros. Si tens una mica de temps, pots arribar-te a Coñaripe a les termes Geometricas.


La regió dels rius,
Una mica més cap al sur del volcà, hi ha l'anomenada regió dels rius. Tot i que s'hauria de dir regió dels rius, dels salts, i dels llacs. Perquè hi trobes aigua en totes les seves formes.I quan hi ha aigua, hi ha verd, de manera que els boscos també són de bon visitar. Sobretot, perquè hi pots trobar molts exemplars de la

Ens vam estar a la comuna de Panguipulli, per dir alguna cosa, perquè l'extensió d'aquesta comuna és enorme i arriba fins la frontera amb Argentina.  Val a dir, també que és una zona força poc poblada.


L'element clau d'aquesta comuna, és la reserva de Huilo-Huilo, a la zona de Neltume. Bàsicament, un milionari es va enamorar d'aquesta regió i  va crear una fundació com a mitja per construir un equipament turístic de conte de fades, al vell mig dels boscos. Comercialment ho anomenen la Selva Patagonica, de manera que promet. L'hotel on varem dormir, té forma de muntanya, de fusta, i està al vell mig d'un bosc. A més a més, tenen una petita reserva on estan recuperant especies típiques de la regió com llames, alpaques, pudus...  Es el típic lloc que no ens estranyaria trobar algun dia a la llista de les 25 destinacions més especials del mon.
De fet, deseguida que entres el bosc, et sorprèn la seva densitat, i tranquil·litat, i són ben boniques les flores de Copihue que pengen dels llots menys esperats. Sense contar, que hi ha rius, llacs... mola.

Valdivia
Finalment, varem anar fins la capital de la regió,Valdivia. La ciutat dels rius i dels alemanys. Es bonica perquè està envoltada de 3 o 4 rius amb més aigua que l'Ebre que l'envolten. I a la zona del port hi ha lleons marins. Però no es res que no hàgim vist abans. Val a dir, que aquí no hi ha cap edifici amb més de 60 anys, perquè als anys 60 va haver-hi el terratrèmol mes fort registrat mai, 9,4 graus richter. I totes les construccions són bastant recents.
Dic que és la ciutat dels alemanys perquè va rebre molta immigració d'aquest pais a principis del segle XX i n'ha quedat l'emprenta cultural, vull dir gastronòmica. Bona cervesa a can Kuntsmann, i també bones xocolates.

La particularitat de Valdivia és que al mateix riu, a l'alçada del centre, pots trobar una petita colònia de lleons marins campant,  i si ets prou valent t'hi pots acostar, massa i tot.

Temuco,
Finalment, ja de pujada cap a Santiago varem fer parada a Temuco. Una ciutat amb encant limitat i oferta hotelera bipolar, o car o massa barat. La curiositat de Temuco, es que hi ha la Universidad de la Frontera. Però quina frontera? ... fins fa poc més de 100 anys  la frontera sud de Chile era Temuco, i més aval hi havia els Mapuches. Curiós, no?
Amb aquest passat, està clar que un element imprescindible de Temuco és el mercat municipal on trobar artesania mapuche a bon preu. Però tampoc cal que us espereu un mercat espectacular.


diumenge, 29 de maig del 2011

La Polla...

I no es que sigui un malparlat, sinó que així és com s'anomena la casa xilena de loteries i apostes, La Polla Chilena de Beneficiencia. I curiosament, això mateix és el que apareix escrit en lletres de cos 1000 a la façana de la seva seu central, en ple centre de Santiago.

diumenge, 15 de maig del 2011

Els Santiagos...

Santiago de Xile es una ciutat de contrastos. A diferencia del que estem acostumats, aquí cada barri va a la seva. En lloc de tenir un únic ajuntament, els barris s'anomenen Comunas i cada Comuna té el seu propi alcalde i govern municipal. Això fa que cada barri, en molts temes, vagi a la seva. Produint que les diferencies entre viure en un barri o en un altre siguin considerables.

Segons al Wikipedia, a Santiago hi ha 37 comunes. D'aquestes 37 comunes, nosaltres nomes ens movem regularment per 5 o 6. I tot i així, les diferencies entre les unes i les altres ja són bastant importants:


Santiago Centro, on hi ha la Plaça de Armas, la Casa de la Moneda i molts altres elements principals del país. De manera, què és el cor administratiu de Xile. La seu d'Aguas Andinas està aquí. 
Quan surts dels 4 carrers principals, la cosa empitjora. Hi ha edificis mig abandonats, i en algunes zones els companys de feina proclamen que millor no passejar-hi de nit. La realitat és que s'hi estan fent molts edificis nous, de manera que s'està recuperant. La pena, es que els nous edificis són salsitxes de n pisos al costat dels antics. O sigui, no massa estètic.
Providencia,  és el que està al mig. Entre el centre de Santigo, i els barris alts. Té diferents atractius turístics com el barri de Bellavista, on hi ha la casa d'en Neruda. Classe mitjana, amb molts carrers tranquils amb cases mig senyorials d'una altra època que denoten un passat més gloriós. Però també te edificis moderns, i molts restaurants on anar a sopar.
Curiosament, a Providencia han implantat un sistema de bicicletes, similar al Bicing. Però que només funciona dins d'aquesta comuna. De manera que no l'he fet servir mai.
Las Condes, entre el Sanhatan i zona residencial. La zona d'el Golf és un dels centres principals de la capital. Hi ha els principals hotels, una animada zona de restaurants i molts edificis empresarials amb les seus centrals de les principals empreses xilenes. La gracia de Las Condes és que a 2 carrers d'això ja hi ha edificis residencials, de forma que sempre hi ha moviment.
Un avantatge de Las Condes és que al ser un gran receptor de treballadors d'altres barris, està molt ben comunicat amb transport públic.

Vitacura, el barri residencial de la classe alta. Molts parcs, edificis i cases de gent amb plata. Està força bé, molta tranquil·litat, molts metges i cliniques. Però a la vegada 0 transport públic. Tot està pensat per moure't amb cotxe. Recorda bastant Pedralbes, per sobre de les universitats.
La Dehesa (a Lo Barnechea), és un barri bipolar, perquè té un petit gueto pobre, però que ve a ser l'ampliació de Las Condes i Vitacura cap a la muntanya.

Molts companys de feina viuen les comunes de La Florida, La Reina, Ñuñoa, que estan també a la zona propera als Andes, una mica més al sud i que són més residencials. Ñuñoa és on viuen els més joves, quan acaben la carrera i comparteixen pis,  i la resta ja tenen més casetes per les famílies.

Per acabar, un tic bastant important que tenen els santiaguins només coneixet, és demanar-te a on vius. És la seva forma de catalogar el teu nivell social. Ja que hi ha molta costum de canviar de barri a mesura que també canvia el teu nivell social.

dissabte, 30 d’abril del 2011

La jornada laboral xilena...

Quan vaig arribar a Xile, hem van dir que la meva jornada laboral seria, de 8:45 del matí fins les 18:15 de la tarda. Els 5 dies de la setmana. Fent números surten:

De 8:45 a 18:15, restant 1 hora per dinar:  8,5 hores al dia.
8,5 hores, per 5 dies: 42,5 hores /setmana

La veritat és que a mi hem van semblar moltes hores, i més si tenim en compte que a l'estiu tampoc no hi ha jornada intensiva. Però pocs dies després de començar a treballar, hem vaig adonar de com funciona la jornada laboral xilena de debò. 

Hem dit que el dia comença a les 8:45, però això no es ben bé així. Quan arribo, només hi som un parell de despistats i l'apuntador. La gent no comença a arribar fins les 9 del matí i pels vols de les 9:15-9:20 ja hi som tots (bé, casi tots). Però, com que han fet un esforç tant gran per arribar, encara no han pogut esmorzar, i molts d'ells o bé es mengen un entrepanet que han comprat de camí a la feina, o bé després de fer acte de presencia surten un moment fins al "colmadu" del costat a comprar alguna cosa per menjar.

Un cop esmorzats, el matí continua tranquil fins l'hora de dinar, sobre les 13h. En principi tenim una hora per dinar, però un altre cop passa el mateix, a les 14h només hi ha l'apuntador; la resta han aprofitat per anar a fer algun tramite o directament per anar al centre comercial, i no apareixen fins les 14:15 - 14:30.... i els divendres més val no preguntar.

Quan ja han arribat tots penses, bé, almenys ja ha passat el pitjor. Pobre innocent... Perquè a les 16h s'han de fer "las onces", com l'hora del te,  i qui no es menja alguna cosa al lloc de treball s'emporta l'amiguete fins el "colmadu" a buscar una beguda i torna al cap de 20 minuts. Evidentment, al tornar cal comentar si el colmadu al que vaig jo és millor del que vas tu.

I a l'hora de plegar, si te'n vas puntual a les 18:15, corres el risc de que en facin una xiulada difícil d'oblidar, de manera que més val deixar 5 minutets i tots contents...

Actualització:  darrerament he descobert que l'esmorzar es pot fer en grup. Que millor, que arribar a la feina, deixar els trastos, recollir els amics i anar a buscar l'esmorzar al colmadu tots junts...

dijous, 28 d’abril del 2011

xoc de tradicions...

Quan estas a l'hemisferi sud a vegades les estacions xoquen amb les tradicions. Mona amb castanyes.
Published with Blogger-droid v1.6.8

dissabte, 9 d’abril del 2011

Sant Pedro de Atacama...

Juntament amb la Patagonia i l'Illa de Pasqua, Sant Pedro d'Atacama es un dels tres destins Top de Xile. I per una vegada, no puc estar-hi més d'acord. La vellesa natural de Sant Pedro, per si sola, ja justifica un viatge fins aquestes terres. 


Sant Pedro d'Atacama és troba en un petit oasi a l'extrem nord-oriental del desert d'Atacama. Situat en un altiplà, a més de 2000, a poques desenes de kilòmetres de la cordillera dels Andes. Cosa que li permet combinar els encants propis del desert amb els de la zona de muntanya. Amb l'important afegit que les muntanyes de la zona són volcàniques. I no són volcans de pa sucat amb oli, sinó de 5000 m d'alçada. L'omnipresent Licancabur fa 5400m.

El poble en si mateix, destaca pels seus carrers sense asfaltar, i per les cases fetes d'adob. Està bé, però per si sol no justifica el viatge. Es pot veure amb 20 minuts. El que cal fer es deixar anar la "plata" i fer algunes de les impressionants excursions.

Les excursions,
Per poder fer les excursions més importants necessites 2 o 3 dies. Però hi ha canya per uns quants dies més.

  • L'excursió mes coneguda és la dels Guèisers del Tatio. Un conjunt d'una 60ena de guèisers que es troben a 4200m d'alçada. La gracia de l'excursió no és només veure aquestes petites fumaroles que aixequen el vapor d'aigua uns 10 metres sobre el nivell del terra. Sinó el paisatge desèrtic que t'acompanya fins allà. Bé, que t'acompanya de tornada cap a San Pedro, perquè a sortida de l'excursió és a les 4 de la matinada, amb temperatures sota zero. Com a cirereta del pastis, hi ha l'opció de banyar-se en un petita bassa escalfada per un guèiser. Es molt xulo.

  • Valle de la Luna i valle de la muerte,  just al costat de Sant Pedro hi ha la cordillera de la sal. Una petita serralada, molt escarpada i molt àrida on l'erosió ha generat unes formes molt especials. De fet, el nom de la vall ve de que el paisatge recorda molt al lunar. T'hi porten a l'hora baixa perquè puguis gaudir de la posta de sol sobre una duna. Molt maco.
  • Salar d'Atacama. Bona part del desert al costat de Sant Pedro procedeix un antic llac assecat, i el lloc on corresponia al fons del llac, es el que ara es el Salar d'Atacama. Es super àrid, però encara hi pots trobar uns petits llacs on hi habiten flamencs.
    Per anar al salar hi ha dos tipus d'excursions, les que per la tarda et porten al salar i després a unes petites basses anomenades els ulls del salar. En aquesta versió et pots banyar als ulls. L'altre opció són les Lagunas Altiplanicas, que són uns llacs a 4200m d'alçada. La part xula d'aquesta opció es que els llacs estan al costat dels volcans i el paisatge es impressionant.
  • Una petita activitat, que no s'ha d'oblidar de fer, és la de mirar el cel estrellat. Com que no hi plou mai i al mig del desert no hi viu ningú, no hi ha res que t'impedeixi veure el cel hiper-estrellat. Si vols pagar, també hi ha la opció de fer una excursió nocturna.
  • Altres excursions són:  El Salar de Tara, excursió d'un o més dies fins a Boliva creuant la cordillera a veure el lago verde,...
Cal tenir en compte que moltes excursions no són només el lloc que vas a veure, sinó el que pots veure per el camí: pobles típics, boscos de cactus, petits canyons, la fauna... és a dir, que per a nosaltres que no hem estat mai o csi mai en un desert, només el recorregut ja és sorprenent.

Informació practica,
A nivell turístic, indicar que Sant Pedro és tot turisme. Al centre de la vila tot són hotels, restaurants o agencies de turisme encantades de portar-te a alguna de les atraccions principals. De manera que no tens cap problema per trobar, ni hotel ni alguna cosa a fer pels voltants del poble. Això sí, com que la majoria de visitants són estrangers, els preus també són més alts que a altres parts de Xile. Així, el nostre hotel, Don Sebastian, un correcte-i-net, ens va costar uns 60€ la nit, en temporada baixa. I els hotels ja de més luxe, com l'Explotar Atacama, no baixen dels 200-300€ la nit.

Respecte les excursions, hi ha agencies per triar i remenar. La majoria d'elles t'ofereixen anar a les excursions és famoses, els guèisers i el Valle de la Luna, amb sortides diàries. Però per la resta d'excursions, ja has d'anar amb compte perquè les sortides no són diàries i si viatges pocs dies et pot costar més encaixar-ho. Tot i que els hotels t'ofereixen les excursions directament, crec que el millor es agafar-les directament a la pròpia agencia.  I de fet, la majoria d'elles tenen oficina al propi carrer Caracoles (el peatonal). Nosaltres varem fer excursions amb mini-bus (Turismo LaYana), i una amb furgoneta. I les dues opcions ens van agradar, però segurament si viatges sol és millor anar amb furgoneta, perquè és més social.

diumenge, 20 de març del 2011

Patagonia Xilena...

Com que a l'hemisferi sud tot va al reves, i ara just estem acabant l'estiu. Hem aprofitat les nostres vacances d'estiu austral, per anar fins la Patagònia, centrar-nos en la part Xilena de la Patagònia. El que els xilens coneixen com la regió de Magallanes. Segurament els atractius d'aquesta regió no són tant coneguts com el Perito Moreno, però us puc ven assegurar que no tenen res a envejar. 
Algun dia hauré de parlar de les diferents capacitats de vendre's que tenen els Xilens i els Argentins. Però anem al gra...


Mostra Patagonia xilena en un mapa més gran

Per arribar fins la Patagonia, varem volar fins a Punta Arenas, la ciutat més important de la regió. Allà varem llogar una tartana (veure l'entrada sobre el tema) i varem fer ruta fins a Puerto Natales. Fent parada per alguns dels punts recomanats per la guia, com el poble de Rio Verde... En tot cas, no cal desviar-se gaire de la carretera principal per veure que la Patagònia es una zona molt verge que és escassament poblada. De fet, és molt fàcil trobar-te amb animals pasturant que amb un cotxe de cara a la carretera.

Puerto Natales, queda a 240 km cap al Nord, i és la capital de la regió de la Última Esperanza (geograficament es poc informatiu per el lector, però el nom mola). Puerto Natales és també el punt de partida de les excursions que et porten als parcs naturals propers, el de Torres del Paine, els Glaciars Balmaceda i O'higgins i fins i tot, fins a Calafate (Argentina) i el Perito Moreno.
Es un poble de la mida de Sant Celoni, però tot i així al centre hi ha forces hotels i agencies de turisme. on reservar excursions i 4 botigues on comprar souvenirs. Ens varem allotjar a l'Hotel IF, nou, una mica espartà, però ens van atendre molt bé, la frase que ho descriu tot és: "demà a quina hora voleu esmorzar?". També es molt recomanable la pizzeria Mesita Grande, just en una de les cantonades de la Plaza de Armas.

El segon dia varem fer una navegació pels glaciars Balmaceda i Serrano. Dos petits glaciars que pertanyen al parc nacional Bernado O'higgins. No us enganyaré, l'excursió es xula però un pel massa llarga. Esta bé veure els 2 glaciars, i les coses que veus abans. Però no és impressionant. Li posaríem un 6. La part positiva, és que al migdia et paren a fer un "asado" de xai, força contundent.

Torres del Paine,
El tercer dia varem partir cap al parc nacional Torres del Paine. El must see de la regió. Amb la mala sort de que se'ns va posar a ploure. De manera, que quan varem arribar allà va ser difícil veure les vistes. En tot cas, això no ens impedir pas veure una bona quantitat de la fauna autoctona: Guanacs, Alpaques (variants de llames) i Ñandus (l'estruç austral). Era divertit quan et posaves a caminar entre els ramats de Guanacos i ni s'immutaven.


Varem fer nit a les afores, on és relativament més barat, i el segon dia al parc, varem aprofitar per fer la navegació del glaciar del llac Grey. El glaciar del llac Grey, ja és de primera divisió. Molt més gran, i amb un jocs de colors molt xulos. De fet, ens estranya que sigui tant poc conegut. A la imatge que segueix, es veu una de les 3 llengües.


Val a dir, que Torres del Paine es el paradís del trekking, hi ha moltes rutes i força ben marcades sobre el mapa. I les vistes ja veieu com son, glaceres, llacs, muntanyes.... l'únic que hi varem trobar a faltar són algunes rutes més accessibles de nivell mig. Val a dir, que per arribar aquí només hi ha camins de terra, però prou ben arreglats. L'allotjament és caret pel que t'ofereixen, però cal tenir en compte que estas en plena natura verge en una cantonada mig perduda del continent.

Punta Arenas,
Varem continuar cap a Punta Arenas. Punta Arenas està situada en ple estret de Magallanes, sent-ne el port més important i la capital de tota la regió. La curiositat d'aquesta ciutat és que molts dels seus edificis tenen un aire europeu de finals del 1900. Això és així, perquè els "pobladors" de la zona varen arribar per aquelles èpoques i molts d'ells venien de l'antiga iugoslava, especialment de Croàcia. A més a més, de manera similar a Valparaiso, Punta Arenas va tenir la seva època d'esplendor abans de la inauguració del Canal de Panamà, com a parada obligatòria dels vaixells que anaven fins a Califòrnia fent el tomb per l'estret de Magallanes.
A Punta Arenas, val la pena anar a sopar a La Marmita. On pots triar entre bon xai o bon peix. Hi ha moltes opcions per l'allotjament.

A part de visitar la pròpia ciutat, el que s'ha de visitar a Punta Arenas són els Pingüins. A la zona hi ha dues pingüineres, el Monumento Nacional los Pingüinos (a l'illa Magdalena), i una altre més petita al Seno Otway.  Nosaltres varem visitar les dues. La primera és la més poblada, perquè segons diuen a l'illa hi viuen fins a 60.000 pingüins, però com que hi has d'anar en vaixell t'hi porten a l'hora que molts dels animals estan pescant i no està gaire plena. No obstant, encara n'hi ha molts i els tens casi a tocar. Per tant,  no decepciona gens.

En canvi la del Seno Otway, te "només" uns 6000 Pingüins, i de fet, no t'hi pots acostar tant. Però té dues grans avantatges: hi ha molta menys gent, i pots anar-hi quan vols, de manera que varem anar-hi a primera hora del matí quan estan més actius. Cosa que varem agrair.

Atenció amants dels Pingüins. Els pingüins de magallanes no són tontos, i només són a la Patagonia a la primavera-estiu austral. I cap a finals de febrer-principis de març s'en van xino-xano fins a les costes de Brasil a passar l'hivern.



Sent una mica crític he de dir que aquest recorregut es bastant ampliable i millorable. En primer lloc, dir que un bon viatge a Magallanes hauria de durar uns quants dies més, perquè realment ens van quedar moltes coses a fer: excursions més profundes a Torres del Paine (no cal que sigui la famosa W de 3 o 4 dies caminant), creuar l'estret amb el transbordador i visitar la Tierra de Fuego, fer una escapada d'un dia de Torres del Paine al Perito Moreno (malgrat que el glaciar Grey ja impresiona)...
A més a més, si algun dia hi torno a anar, possiblement en lloc de fer la navegació de Balmaceda - Serrano,  optaria per fer una nit més a Torres del Paine. Una a l'entrada propera al riu Serrano i l'altre a la zona de les Torres. Especialment si es vol fer l'excursió de 8 hores que et porta a la base de les torres.

Curiosament, mentre nosaltres érem allà, el Pais va públicar aquest artícle amb una ruta bastant equivalent a la que varem fer nosaltres.

Actualització.  La Lonely Planet farà esment del meu comentari sobre els Pingüins a la nova edició de la guia de Xile.

diumenge, 13 de març del 2011

Avui canviaven l'hora?...

En un mon connectat, quan un govern decideix fer una cosa rara, a vegades les conseqüències arriben més lluny de l'esperat. Fa unes setmanes, el govern xilè va decidir canviar la data d'entrada en vigor de l'horari d'hivern d'ahir a la nit fins la nit del Diumenge 3 d'Abril.

Però, el que fa 6 o 7 anys hauria estat un canvi mínim, la gent canvia el rellotge el dia que toca i ja està. Avui ja no es així. Els últims anys, acompanyant l'arribada d'Internet a totes les cases, també ha arribat l'actualització automàtica dels rellotges del molts dispositius (ordinadors, telèfons de gamma alta, ...).  De manera, que tot i que el govern va emetre el corresponent decret indicant el canvi d'hora,  els fabricants de molts d'aquests dispositius no han tingut temps d'adaptar-se al canvi, i ara tinc mitja casa a les 10:46 i l'altre mitja a les 11:46.

A nivell d'una casa, tot això és una anècdota, el problema de debò serà demà quan vagi a la feina i els servidors on corren les aplicacions possiblement també s'hauran canviat d'hora automàticament. De manera, que s'hauran de revisar tots. I si ho multipliquem per la resta d'empreses del país, l'anècdota deixarà de ser una anècdota...


dissabte, 26 de febrer del 2011

El cotxe d'en Montilla pi-pi-piii....

Aquests dies hem anat fins la Patagonia xilena i per moure'ns per allà varem decidir llogar un cotxe. Nosaltres varem reservar un Ford Eco-Sport, però ja se sap que les empreses de lloguer de cotxe sempre fan el mateix. A la web t'ensenyen un cotxe d'una marca seriosa, però quan arribes et donen la primera tartana que troben que s'hi assembli una mica. 
En aquest cas ens varen endinyar un Chery Tiggo. Recordeu que fa uns mesos, abans de les eleccions, en Montilla va anar a la Xina a buscar una empresa d'automòbils que havia de ser la salvació de la indústria Catalana? ... Doncs el cotxe que ens varen donar era un Chery d'aquets.



Quan et donen el cotxe, la primera impressió es que et donen un cotxe molon, perquè sembla un 4x4, te un disseny raonable....Però arribes al maleter, i veus Chery, obres la porta del maleter i ni llumeta  I l'interior és igual, tot super-espartà, casi com l'Opel Kadett amb el que vaig començar a conduir, però amb una mica més de tecnologia. De fet, es un cotxe super-contradictori, perquè tot el què és el volant, els seients, els interruptors, són super espartants i incomodes de fer servir. A nivell d'exemple, dir que el tancament de vidres automàtic es automàtic perquè el botonet es queda encallat. Però en canvi, a nivell tecnològic, el cotxe té CD mp3, ABS, Airbags,.... Cosa que hem fa pensar que els xips que gestionen aquests components també són a la Xina i els aconsegueixen per 4 dòlars, i després els integren com poden.

Això si, el que no li podem negar és que ha aguantat 1000 km, bona part d'ells sobre carretera de ripio (de terra). I com diu la Gemma, la cosa bona d'anar amb una tartana és que quan fa un soroll estrany, et sembla normal.

Dubto molt que un fabricant que basa els seus productes en ser líder de costos li surti a compte instal·lar la seva fabrica a Catalunya, on el sous no li permetrien ser competitius; podent anar a altres països de la UE,  com Romania, on els sous són molt més baixos. I tampoc m'imagino quin valor afegit ens pot donar portar aquest fabricant, més conegut per imitar que per innovar al nostre país.
Això si, tampoc m'estranyaria que aquests xinesos d'aquí uns anys siguin capaços de treure productes més premium, i llavors si que s'ho puguin plantejar, però a dia d'avui no li veig cap sentit.


diumenge, 13 de febrer del 2011

Turrón de catalunya

Continuant amb els boniques aportacions que la Cuina Catalana ha fet a Xile, i després de conèixer una recepta tant nostrada com l'"Arroz a la Catalana", avui toca parlar dels postres. 

Qui no ha provat mai el "Turrón de catalunya"? una mena de crocanti, però amb envoltori de cacauets (per estalviar, suposo) i amb uns escassos trossets d'ametlla a dins. Com a postre congelat no és dolent, però tampoc és per tirar coets.

No se que diran des l'Alacant quan vegin que a la foto hi surt un Turró del seus...

diumenge, 30 de gener del 2011

Com és el xilè mig...

Ahir el diari La Tercera publicava un estudi sobre com és el xilè mig. L'estudi és força interessant perquè ens permet veure com es la societat xilena en grans xifres:

- Te 32 anys (com jo!)
- Medeix 1,70 m (les dones 1,56 m)
- Té la pell morena clara (el 36% dels Xilens la tenen així)
- Els homes es casen als 30 anys i les dones amb 26.
- Té poc més de 10 anys d'estudi
- Guanya 350.000 pesos al mes (530€. Aquí es cobra en 12 pagues)
- Veu 3 hores diàries de TV.
- Deu 1 milió de pesos (1500€).
- Passa 10 nits l'any fora de casa, de vacances.
- Compra 2 llibres a l'any (normal, són caríssims)
- Tarda 1,5 hores al dia entre anar i tornar de la feina.
- Un de cada dos xilens viu millor que els seus pares.
- 6 de cada 10 pensen que els seus fills viuran millor que ells.

Com acotació a aquestes dades, també puc explicar que el sou mig d'un programador acabat de sortir de la carrera està entre els 800.000 i 1.000.000 de pesos mensuals. I el d'un arquitecte/consultant pels vols de 1.5000.000 de pesos mensuals. Que vol dir això? Per una banda, què aquí la disparitat de sous és molt alta. I que realment, perquè surti un sou mig de 350.000 pesos, veient que la gent amb carreres demandades cobra molt més,  vol dir que hi ha força gent que esta molt per sota de les 350 lucas....
El que fa dies que ens preguntem nosaltres, des del nostre prisma clarament esbiaixat, és com aquests famílies poden arribar a final de mes?  sobretot, perquè els preus del "super" tampoc són tant barats.

També es interessant veure que aquí encara es pot veure com els fills tenen unes expectatives de vida millor que les dels seus pares. Crec que a Barcelona entre la bombolla immobiliaria i la crisis que hi ha instal·lada, ja fa uns quants anys que la gent ja no té aquesta sensació.

ps. 1 luca = 1.000 pesos

diumenge, 23 de gener del 2011

Excursió: Cajón del Maipo

El Cajón del Maipo, a 1 hora de Santiago, es un dels pulmons verds que envolten la ciutat i que et permeten fer una curta escapada de la realitat urbana. El que aquí anomenen cajón es el que nosaltres anomenem vall fluvial. De manera, que al que ens estem referint a la vall del riu Maipo. La cosa xula, és que aquest "riuet" baixa des dels Andes, i de seguida que surts de la ciutat, et trobes ràpidament amb un paisatge com del d'Andorra.

Mostra un mapa més gran

De seguida que surt de Santiago, poc més amunt San Jose del Maipo, el camí deixa de ser asfaltat; i a partir d'allà, passes a un camí de terra força correcte que et va pujant i fins a unes muntanyes cada vegada més altes. Els pics que coronen aquestes valls arriben als 5000 metres. I clar, fins i tot en ple Juliol austral pots veure com als pics encara hi ha una bona toba de neu.

La gracia del Cajon és que la infrastuctura turística es força variada i hi ha molta cosa a fer, des d'anar a comprar unes Empanadas de Pino (les típiques, típiques de Xile) en una de les desenes/centenar locals que hi ha a la mateixa carretera; anar a fer esports d'aventura; o pujar fins al final de la carretera i arribar a algun dels banys termals. De manera que pots tenir un dia de cap de setmana ben complet. 



Fins ara hi hem anat un parell de vegades, la primera vam anar a fer rafting amb la resta de catalans de l'empresa, i la segona varem pujar fins a les termes. La veritat es que la situació va ser variada, mentre que al rafting, Cascada de las Animas sobre els 30€, tot va estar molt ben organitzat i el nivell de les instal·lacions era bo (excepte el bus que et torna a pujar, molt pintoresc). Quan varem anar a les Termes Morales, tot era una mica més cutre, però per 2500 pesos (ni 4€) per la remullada, tampoc no pots demanar molt. Ens queda pendent pujar una mica més i anar fins als Baños Colina, que segons diuen, tenen una vista molt espectacular.

Per menjar, es coneguda la Casa en el Bosque, perquè l'edifici es xulo. Però casi que el millor és comprar unes empanades pel camí i allà, anar només a fer-hi un cafè, i veus l'edifici igual. Perquè la lentitud del servei és exasperant.

dimecres, 19 de gener del 2011

Excursió: Cachagua i Zapallar...

Si vas a la platja hi et trobes amb aquests individus?


Com et pots imaginar que estarà l'aigua?... Això mateix és el que ens va passar el diumenge.Varem agafar el cotxe i varem pujar fins a uns 200 km al nord de Santiago, fins la zona de Zapallar amb la intenció de remullar-nos una mica pel Pacific aprofitant que som el que som en ple l'estiu austral. He de confessar que banyar-nos, molt no ens varem banyar, però veure els pingüins va estar molt bé.

Mostra un mapa més gran

Zapallar és un petit poble de platja on estiueja la classe alta de Santiago. Dins de la Comuna de Zapallar hi ha la zona de Cachagua, una bonica platja d'arena ben blanca que té un illot a l'extrem nord. Aquest illot, que està només a 100m de la costa, destaca per ser una reserva natural on hi viuen uns 2000 pinguïns, uns quants pelicans i varies especies més d'ocells. 
No ens enganyem, a Xile hi ha molts més llocs on veure els Pinguïns, i millor, però com a presa de contacte no està malament. Gracies a la corrent de Humboldt, que ve de l'antartida, l'aigua del mar que recorrela costa Xilena está prou freda perquè hi visquin els pingüins sense gaires problemes de temperatura.

Al ser on lloc on estiueja la classe alta, la costa de Zapallar està lliure d'atemptats urbanístics i només hi trobes mansions amb els jardins ben cuidats. De manera que és de bon visitar. A més a més, la zona on hi ha l'illot està ben habilitada perquè s'hi pugui passejar sense gaires problemes. Per menjar, recomanen anar al Chiringuito, per gaudir de les vistes del port i del marisc Xilè (abundant i  lleugerament econòmic pels nostres estàndards). però quan vam arribar-hi ja estava ple... la propera vegada reservarem i actualitzaré el post.

dilluns, 17 de gener del 2011

Petits detalls....

Xile en general és un país que es pot considerar avançat i del primer món. Però, encara té algunes coses que et fan pensar que encara els falta una bullida. Per sort no són coses terriblement importants, però sí una mostra de que és un país amb ràpida evolució.

  • Grues pels cotxes espatllats. Ens va costar trobar-ne, però certament, hi ha alguna grua pels cotxes espatllats, però no es habitual veure'n. El realment comú, es veure com un cotxe estira un altre amb una corda o una cadena o el que tinguin més a mà. I el pitjor és que mentre estiren de l'altre cotxe són capaços de posar-s'he en una via ràpida i anar a 30km/h.....
  • Les "autopistes". En lloc d'autopistes s'haurien de dir carreteres de 2 carrils per sentit i de pagament. Perquè per allà hi circula de tot. T'hi pots trobar bicicletes, gent creuant, gossos creuant.... I el més fort, és que quan hi ha un túnel et trobes un cartell que diu: "Ciclistes, feu servir l'interfono per avisar el servei que us ajudarà a creuar". Atenció a la foto. 

  • Les alarmes. Com que tenen la població mig atemorida, és molt comú que la gent es posi alarmes a casa, al cotxe, a la feina... El problema és que aquí no passa com a Catalunya que és obligatori connectar-les a una central d'alarmes, i clar aquí et pot tocar un veí a qui li sona l'alarma cada 2 díes i simplement, no passa res. Perquè la policia (els Carabineros) no hi poden intervenir, ni tampoc els pot multar. Només per posar un exemple, el día 1 de gener va estar sonant una alarma en una plaça principal de Valparaiso durant més de 8 hores i no va passar res....
  • Neteja i reciclatge. Com ja vaig explicar en una altre entrada, el tema del reciclatge diríem que encara esta començant i que bàsicament només separen la brossa 4 gats. El que també sorprèn, és que aquí encara no han arribat les màquines per netejar els carrers i encara van amb la força humana. És a dir, que els de Ros&Roca farien bé de venir fins a Xile, perquè hi trobaran un mercat totalment verge.

diumenge, 2 de gener del 2011

Nadal a Xile

El Nadal a Xile, és més un Sant Joan que un Nadal, perquè a 30ºC és difícil menjar escudelles, canalons i tot el que mengem normalment.

Bàsicament, el Nadal Xile se centra amb el 24 a la nit, el dia en que ve el Viejito Pascuero i porta els regals. De manera similar a com fem nosaltres, la gent també decora les cases i també es posen arbres de Nadal. I fins i tot, posen la decoració una mica abans que nosaltres.
Com és d'esperar, els centres comercials, intenten fer el seu agost (i mai més ven dit) i omplen les botigues de decoracions de nadal i de Viejitos Pascueros esperant als nens per a rebre les cartes. La diferencia principal, és que aquí els pobres Viejitos es foten de calor, i les seves ajudants van amb mini-faldilles. Però no ens enganyem, tampoc són sueques...

A nivell gastronòmic, l'estrella de les festes és el Pan de Pascua. El Pan de Pascua és com una mena de Panettone, perquè també és com una magdalena gegant, farcida de fruits confitats. Però en lloc de ser esponjós, és més dens i granulat  i amb més gust a canyella. Al super pots trobar torrons Argentins, però amb la calor que fa, tampoc bé molt de gust.


Cap d'any, 
Aquí la costum és celebrar l'entrada del nou any amb focs artificials. A Santiago els llencen des de la torre de telecomunicacions que hi ha al centre. Però el que realment fa la gent, és anar fins la costa i veure els focs sobre el mar. I un dels destins més especials es anar a la zona de Valparaiso - Viña del Mar, perquè al ser una badia molt tancada, d'es d'un poble també veus el focs del poble del costat. 

Segons ens han dit, el tema dels 12 grans de raïm és conegut però no habitual. Altres tradicions és anar a fer una volta pel carrer amb una maleta buida, perquè l'any nou et porti viatges.



Nosaltres varem anar a Valparaiso, com mig Santiago, i realment varem flipar amb els focs. Són força més espectaculars dels que tenim per aquí. Com a curiositat, a Valparaiso el canvi d'any el marquen les sirenes dels vaixells de l'armada xilena.

Els reis,
Saben qui són, però no els apliquen. Així que el dijous haurem d'anar a treballar...